Brexit

Escriure sobre els britànics, una manera com qualsevol altra de passar els nervis i les hores abans del Girona-Osasuna

20.06.2016 | 10:29

Escric aquests articles els divendres a la nit o fonamentalment els dissabtes al migdia. M'agrada aproximar-me a qualsevol element de l'actualitat i després treure'n punta. Dissabte, i tota la setmana, el tema preponderant a Girona, per sobre de qualsevol altre, des que es va eliminar diumenge a la tarda a Montilivi al Còrdova, és el Girona F.C. Per parlar del partit del Girona de dissabte tenia una primera opció i és escriure'l un cop acabat. Impossible: el tancament del diari un dia tan complex informativament no ho permetia. La segona era perillosíssima pel meu equilibri mental: escriure dos articles, un per si es pujava i l'altre per si les coses no sortien bé.

Per tant, i davant del neguit que sento en el moment d'escriure aquestes línies, dissabte al matí, mentre veig per la finestra de casa uns núvols que s'acosten des de Rocacorba que no m'agraden gens ni mica, arribo a la conclusió que parlar d'un altre tema em distraurà. Doncs visca el Girona i endavant!

Fa poc vaig anar i tornar a Londres per feina el mateix dia. Ho faig sovint, malgrat que el que m'agrada de veritat és anar-hi la tarda abans i fer nit, fer un volt, sopar en un dels restaurants de moda per veure l'ambient i si puc trepitjar abans de la reunió matinal la gespa dels seus parcs. Avui, Londres és una capital cosmopolita, en vaig fer un article fa un temps on definia la ciutat com la capital del món a dues hores de casa. Era quan els

gironins podíem anar tres cops al dia de Vilobí a Londres amb Ryanair i pagar gairebé el mateix pel bitllet d'avió que el del tren que et duia de l'aeroport de Stansed al centre. Així,hi havia qui anava de rebaixes o a veure un partit de futbol de la Premiere League i tornava a dormir a casa.

Això sí, Londres és una ciutat cara, caríssima. Per a ells i per nosaltres. Això pot canviar en uns dies si es confirma el que diuen les enquestes respecte del referèndum que ha estat convocat pel pròxim dijous per decidir si la Gran Bretanya es queda o marxa de la Unió Europea. Els analistes econòmics consideren que, si el Brexit es resol amb la sortida, la lliura esterlina patirà una important devaluació.

El dia que jo era a Londres les coses estaven molt igualades, però la tensió ha pujat, els partidaris del «no» a Europa s'han fet forts, s'ha produït l'assassinat d'una diputada laborista a mans d'un radical feixista i ara mateix tot sembla molt complicat per a David Cameron. El primer ministre conservador ha convocat dos referèndums durant el seu mandat. El primer per l'independència d'Escòcia. Quan ho tenia tot perdut, a la darrera setmana, va prometre als escocesos tot el que els havien estat negant i el va guanyar. Ara hauria de complir.

Aquest nou referèndum sí que és una veritable i insospitada complicació perquè ara mateix el té perdut. He escoltat algunes veus a Espanya de qui l'ha criticat per convocar-lo, però crec que, quan hi ha un gran debat nacional, preguntar a la gent què pensa és democràticament formidable.
A vegades, quan es parla de la jornada electoral, s'acaba dient retòricament que és la festa de la democràcia. Això no és així a la Gran Bretanya.

El primer de maig de 1997 vaig anar a Londres per veure com era la cobertura televisiva de les eleccions que feia la BBC. Durant el dia vaig visitar alguns col·legis electorals i al vespre vaig anar a la seu de la televisió, que tenia una escenografia i una realitat virtual avançadíssima. Aviat vam saber que John Major, el première conservador, deixaria el domicili de Downing Street l'endemà al matí per presentar la dimissió a la feina. Quan sortia de Buckinham Palace per una porta, el laborista Tony Blair entrava per una altra per rebre l'encàrrec de succeir-lo i anar ja com a flamant primer ministre a la residència governamental. Tot això en hores.

A mitjanit, quan Blair ja tenia assegurada la majoria absoluta de la Cambra dels Comuns, un company de la BBC em duia a seguir el recompte en un dels 70 districtes electorals que hi ha a Londres (650 a tot el país) perquè fins que no arribava la darrera urna del districte a una pista poliesportiva del barri, no començava el recompte manual.

Allà hi eren tots els candidats, si havia algun dubte es resolia sobre la marxa mentre els veïns anaven arribant, els partits i les associacions muntaven paradetes amb menjar i begudes, hi havia un grup musical que amenitzava la nit i al final tots els candidats pujaven a l'escenari, es deia els vots de cadascú i es proclamava el guanyador. Tothom donant la cara davant la gent. Em va semblar ­sensacional. La festa de la democràcia de veritat.

D'aquell viatge en conservo un llibre amb citacions i frases cèlebres de Sir Winston Churchill que em van donar a la BBC, moltes són sensacionals i cèlebres. A vegades el repasso. Em quedo amb l'enginyosa resposta que li va donar a la primera dona que va ocupar un escó parlemantari, Nancy Astor, amb qui tenia memorables debats quan aquesta li va dir que si fos el seu marit no­ dubtaria a posar-li verí al te: «Nancy, si de veritat vostè fos la meva dona li asseguro que em beuria aquest te».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema