Molta gent encara elucubrava aquests últims dies si hi va haver un guanyador dilluns passat en el debat televisat entre els quatre candidats principals a les eleccions del dia 26. La majoria coincideix que no. En canvi, crec que sí que hi va haver un perdedor clar: Pedro ?Sánchez. I no només perquè els seus esforços per connectar amb el públic mai no han estat prou reeixits, sinó perquè, a més, va ser pèssimament aconsellat, tant en la campanya com en el discurs. El candidat socialista, que igual que Rajoy va embafar amb dades sense donar temps de pair-les, no transmet empatia i la manera d'exposar les seves propostes no inspira la confiança necessària per prestar-li el vot. No és que fossin dolentes, sinó, simplement, que costava de creure que ell pogués aplicar-les. I, encara més; o pitjor: un candidat no es pot passar tot un debat acusant un altre que unes setmanes abans no l'havia votat en una investidura que -ell creu- l'hauria convertit en president del govern. D'una forma obsessiva, enlloc de parlar de futur, parlava de passat, d'allò que podia haver estat. Una cantarella, dictada pels seus assessors, que va acabar avorrint una gran part de l'audiència, ja prou ensopida per la plúmbia carcassa d'un debat preparat pels "pensadors" dels candidats per tal que el respectiu pupil no perdés. I el que segur van perdre va ser molts electors indecisos que van acabar com van començar: sense candidat.
El proppassat 4 de març, Sánchez va viure els seus minuts de glòria. Dilluns passat potser vam acomiadar un polític que mai no arribarà enlloc. Perquè, si no es produeix un miracle, el dia 27 Susana Díaz l'esperarà amb les urpes ben esmolades.
