Hi ha una frase que sempre apareix en el món del teatre i que no m'ha agradat mai: "La realitat supera la ficció". Segurament no m'agrada perquè s'aplica amb massa freqüència a realitats que no ho són tant i ficcions poc interessants. Però quan fa uns dies em trobava a Elx participant d'un festival teatral germà del Fitag; i em va arribar la notícia de l'atemptat terrorista a la discoteca gai d'Orlando, un calfred em va recórrer tot el cos, perquè aquesta vegada, amb rotunditat salvatge, la realitat sí que havia superat tristament la ficció.
Si anem més enrere, fa uns mesos, em trobava a Tel Aviv acompanyant una producció escènica gironina que participava en una mostra de companyies teatrals internacionals. Sempre que viatjo intento portar obres cap a casa, cap al nostre Fitag, amb un criteri d'allò que és propi de cada lloc i que ens pot captivar, sorprendre, emocionar o simplement omplir-nos de preguntes que ens fan caminar i sentir vius. Això és el teatre, no? I de sobte, una obra: Signes vitals. Una companyia: Galgal Theatre. Un col·lectiu d'actors i actrius amateurs, de totes les edats, que sorgia de la capacitat associativa que té la comunitat de gais, lesbianes, transsexuals i transgèneres de la ciutat de Tel Aviv. Una companyia teatral que explicava la història del Bar Noar, un local d'ambient, on es reunien nois i noies adolescents, i que l'any 2009 va patir un acte salvatge. Un assassí va entrar al local i va matar diversos joves ocupants que en a?quell moment eren els més feliços i lliures del món. L'obra explica aquest fet, i com els pa?res descobreixen l'homosexualitat dels seus fills i filles arran d'una tragèdia actual; i com els progenitors s'enfronten al dolor i a la notícia de la sexualitat dels seus fills al mateix temps. Què fa més mal en una societat complicada, la ferida al cos o la ferida a l'honor mal entès? Aquest assassí, després de tants anys encara no ha estat trobat, però a?quests actors i actrius amateurs israelians fan de mirall on davant tots ens fem la pregunta de què hauríem fet nosaltres un cas semblant. Orlando i Tel Aviv es van donar la mà per un segon dins els meu imaginari, per un fet tràgic massa reconegut, fruit de com som i com hem ajudat que les coses arribessin en a?quest punt d'hipocresia on algunes religions han sembrat l'odi al diferent sota una pàtina d'amor interessat. El teatre és la vida trasplantada en un laboratori casolà, sota una lupa que portem tots de casa i on s'estudia el comportament humà al llarg de la seva terrible, incoherent i meravellosa història lligada a una aparent i camuflada societat civilitzada. Teatre i vida s'acompanyen i es necessiten per no deixar mai de pensar en l'estupidesa humana i en l'amor, com a únic beuratge misteriós que ens pot redimir algun dia del nostre destí destructor. No es perdin aquesta funció que es podrà veure aquest Fitag 16 i no es perdin vostès en l'elecció clau de decidir entre llibertat d'estimar o condemnes privades per assolir una felicitat estèril.
