Comiat
Família Jou Gómez. ripoll.
La família de l´Elies volem agrair-vos la vostra companyia, els vostres textos, la vostra presència en el moment de l´adéu, que sempre arriba massa d´hora.
La mort et porta momentàniament al centre de la vida de tots els teus estimats, que es reuneixen i et recorden per dir-te adéu. Et fa omnipresent en el moment de l´adéu i després calladament et retornarà a la nostra memòria personal per sempre. Però tu Elies has estat sempre omnipresent en totes les teves famílies, és un do, un regal especial que ens hem fet entre tots i que tu has reclamat amb innocència i molta tendresa i exigència. Totes les teves famílies, que són unes quantes, han crescut amb tu, han canviat amb tu, han patit amb tu i hem rigut molt amb tu. El teu somriure era desarmant, s´obria pas de tant en tant en els millors moments, somriure de murri, jo crec que de felicitat i satisfacció també perquè sabies que tothom estava amb tu i per tu. Ah, quantes famílies oi, amb les que estaves bé i amb les que comparties activitats. Els altres tenim amics i una sola família però no tantes com tu. La teva era una connexió amb la gent sense barreres i per això automàticament qui compartia els dies amb tu et feia dels seus. Quina sort haver estat part de tu, d´una de les teves famílies.
Recances sempre en queden per no haver sabut fer millor les coses, a vegades s´intenta més o menys a vegades un se´n surt més o menys. Importa que haguem estat junts i que amb el temps haguem construït unes vides que han valgut la pena. Com deia el poeta cantant: «La vida vivida pudo más que el dolor». Que així sigui.
Regal a una mestra
Ester HernÁndez Ros. girona.
S´acosta l´estiu, pares i mares estem contents amb l´escola, amb les mestres i comencem a pensar en regals de fi de curs.
Res material ens sembla prou valuós per agrair tanta atenció als nostres fills. Sovint passen més temps a l´escola que a casa i això, fa necessària una relació molt estreta entre escola i família.
Deixem en mans dels mestres els nostres tresors, els nens i nenes que estimem com la nineta dels nostres ulls.
És per això que amb llàgrimes d´alegria volem dedicar un agraïment a la Sònia Noguera, mestre de P5 de l´escola de Domeny.
Volem escriure GRÀCIES en majúscules:
- Gràcies per ajudar-nos a créixer.
- Gràcies pels teus somriures cada matí.
- Gràcies per explicar-nos contes i cantar-nos cançons.
- Gràcies per ensenyar-nos a estimar les matemàtiques.
- Gràcies per ajudar-nos a escriure els nostres pensaments.
- Gràcies per escoltar-nos sense presses.
- Gràcies per cuidar de nosaltres i alleugerir els nostres problemes.
- Gràcies per ajudar-me a fer vida normal a pesar de la meva diabetis.
- Gràcies per ser tant generosa i arribar tan lluny amb els pocs recursos que ofereix el Departament d´Ensenyament.
Col·laborant amb la ciència
Joaquín Durall. Banyoles.
Crec haver descobert l´origen del Parkinson.
Devia ser la una de la nit que dormia relaxat. Una forta explosió de «petadora» (maleïdes màquines de trets acústics per espantar senglars a les nits) em va donar un ensurt de mort.
A partir d´aquí, cada 2 minuts tenia una descàrrega nerviosa a tot el cos, com els gats quan els deixes caure d´esquena i han d´equilibrar-se per arribar drets a terra. Em vaig estirar, tensant els nervis, què no m´haguessin quedat encongits per l´ensurt. Després d´una estona em van passar les descàrregues involuntàries només a la cama dreta. Es disparava sola, sense que jo li ho ordenés. Impossible dormir, amb aquelles involuntàries puntades contra els llençols a cada minut.
El procés va durar prop de tres hores. Després, em vaig adormir, però, en despertar, per una altra maleïda petadora, tenia el dit petit i el dit del costat, de la mà esquerra, completament adormits. Els vaig moure amunt i avall diverses vegades fins que es van despertar.
