Si tens una pell poc mediterrània, l'estiu no és la més idònia de les estacions. És l'època de l'any que sues més, la que menys aconsella vestir el teu admirat color negre i la que més et forca a aclarir que ets català i no de qualsevol país anglosaxó o siberià. També és el període de la desigual simfonia d'olors pròpies i alienes (no necessàriament agradables) i de l'aparador de peus i dits alegrement descoberts (tampoc necessàriament agradables). És el moment de les coreografies lliscoses al transport públic, de la impossibilitat de fer de turista a casa teva i de les tempestes sobtades el dia exacte que podies anar a la platja. És el temps de les cremes de graduació superior, de les fotos de cames i peus a la sorra, de l'exhibició virtual dels viatges de coneguts i saludats. L'estiu té, per a alguns, més contraindicacions que avantatges, perquè ens forca a afrontar l'evidència que som éssers més hivernants que no fotosintètics. Però també és la fantàstica època dels paisatges amb molta llum, de les corredisses de nens exultants per les vacances i de la treva ambiental que ens porta a somriure per damunt de la mitjana. De les jornades intensives, dels vespres allargassats i de les brises agraïdes. És el període de l'alentiment dels ritmes quotidians, dels gats demanant sortir al balcó per airejar-se i de riure's dels «runners» des de les terrasses hostaleres. Els problemes no desapareixen, per descomptat, però fan una mica com els acords a la política catalana: muden. I amb unes eleccions un 26 de juny, després de tants mesos de saturació informativa i de sensació de viure en bucle, després de constatar que mirem més la pantalla d'un mòbil que no un cel que ja és en alta definició, aquest estiu les vacances no depenen tant de la disponibilitat de cadascú. Seran més col·lectives que mai, perquè les vacances que necessitem són mentals.
