Una dona com cal

23.06.2016 | 00:00

Mancats de veritables lideratges que animin la tropa i ens guiïn pel bon camí, encara que no sé quin pot ser aquest, ens adonem d'aquesta necessitat quan alguns aniversaris ens obren els ulls. Aquest any es compleixen 25 anys de la mort de Montserrat Roig i la primera bronca que rebria d'ella seria pel títol d'aquest panegíric dedicat a ella.
Apropar-se a la seva figura no és fàcil sense córrer el risc de dir alguna ximpleria que em posaria en evidència per no ser a la seva alçada.
Perquè Montserrat Roig era un esperit lliure, indomable i sense cap bandera que l'hagués seduït. El que feia ho feia bé. Impressionava les amigues del col·legi de monges recitant al pati La caputxeta vermella en llatí. Practicà el periodisme brillantment amb cròniques per a la capçalera «progre» de l'època, Tele/eXpres, reportatges per a Triunfo i entrevistes per a Serra d'Or, DestinoJano. A la televisió era una temuda entrevistadora al seu celebrat Personatges per a TVE-Catalunya a partir del 1977, que se la disputaven no sense por, els famosos més populars de la dècada. Però malgrat els seus dubtes i la seva humilitat, Montserrat Roig va ser una gran narradora d'històries que es van cristal·litzar en el recull de contes Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, a la seva primera novel·la, Ramona, adéu (1972), la introspectiva El temps de les cireres, premi Sant Jordi de 1976, o L'hora violeta.
Montserrat Roig va morir amb el neguit, el desànim, d'haver rebut crítiques aferrissades d'uns «intel·lectuals ploramiques» clarament a causa del sexisme regnant, que la van penalitzar per saltar-se el guió. «Ella és el capvespre violeta», evocava la seva germana petita Carmina. Un capvespre que mereixeria una pinzellada d'eternitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema