Un de cada tres electors no sap encara el que votarà diumenge, però això és tant com dir que un de cada quatre gallecs és vaca (segons declaren, sense mentir, els censos pecuaris i de població). Les dues afirmacions podrien ser certes des del punt de vista estadístic, el que no treu que alhora resultin més aviat irrellevants.

Els que encara no s'han decidit són, paradoxalment, els que decidiran el resultat de la votació i potser també el govern que es formi a partir de dilluns que ve. Aquí tenim per costum deixar-ho tot per a última hora: i les eleccions no són una excepció a aquesta regla tan hispana.

Gairebé un quaranta per cent dels electors van decidir el seu vot durant els quinze dies anteriors als comicis del passat 20 de desembre, detall que avala el poder dels que no es decideixen a decidir. Al final, tanta vacil·lació no va portar a cap resultat, com bé demostra el fet que haguem de repetir, sis mesos després, la cerimònia laica i dominical de les urnes.

Suggereixen ara les enquestes que el gatillazo electoral es repetirà en termes semblants als de llavors, encara que ni tan sols això és segur. Com qualsevol altra ciència basada en l'endevinació, la demoscòpia té un marge d'error comparable al dels pronòstics del temps. I si els meteoròlegs fallen amb tanta freqüència a l'hora de predir núvols o sol, fàcils són de comprendre les dificultats dels qui han d'endevinar el que pensa aquest 32,4 per cent de votants que encara no han resolt quina serà la seva papereta, segons el CIS.

Podria ocórrer fins i tot que els electors indecisos ja hagin decidit en realitat la seva aposta a l'urna i, més que vacil·lar entre un i altre partit, estiguin vacil·lant -és a dir: prenent-los el pèl- als enquestadors. És natural.

Els sondejos, que no pertanyen a una ciència exacta, s'assemblen bastant als comunicats meteorològics. Prediuen les tendències en l'atmosfera i en l'urna, auguren per on caurà més o menys la pluja de vots i encerten algunes vegades, encara que tampoc resulta infreqüent que la seva credibilitat sigui equiparable als pronòstics de la Bruixa Lola.

Per agut que sigui l'enquestador, sembla impossible aclarir gaire res quan l'entrevistat contesta a una pregunta amb una altra i, com passa sovint a Galícia, es mostra convençut que la millor paraula és la que queda per dir. Molta gent creu que si dóna el vot, el perd; i tampoc l'erra gaire.

De fet, una part d'aquests electors vacil·lants (i en algun cas, vacil·ladors) acabaran per no prendre cap decisió mitjançant el fàcil tràmit de quedar-se a casa o a la platja el dia de la votació. Aquesta és, però, una forma de decidir com qualsevol altra, en la mesura que un alt grau d'abstenció afavoreix uns partits -els majoritaris, en general- i perjudica les expectatives dels altres.

L'única cosa segura és que la tele tindrà l'última paraula en aquests pocs dies que encara resten perquè l'habitual terç d'indecisos prengui una decisió. Al capdavall, el vot és a Espanya una qüestió que respon a estímuls menys racionals que anecdòtics, tals que l'oratòria i / o l'aspecte d'un candidat o una frase feliç capaç d'enganxar el públic dubtós. Per si els dubtes, el que més -i millor- surti en pantalla tindrà mig camí fet cap a La Moncloa. Aquí té el lector una pista.