Fa dies que els seguidors de 'Jocs de trons', la sèrie aquesta dels friquis medievals que van venir a filmar a Girona i van ser tractats com reis en el que va ser un emotiu homenatge al provincianisme de 'Bienvenido, Mister Marshall', no paren. Cíclicament surten a la palestra entonant amb passió cançons que en el fons sonen totes igual, com les de Jarabe de Palo i Georgie Dann; que si el millor clau de la història de la televisió, que si els millors dracs de la història de la televisió, que si el millor casori de la història de la televisió, que si la millor sèrie adaptada de la història de la televisió, que si la millor relació incestuosa de la història de la televisió, que si el millor nan de la història de la televisió...
Ara fa poc que han presentat a les xarxes el nou tema de l'any: «La millor batalla de la història de la televisió». De sobres és coneguda la meva afició per la sèrie en la més absoluta intimitat (no porto un drac merdós tatuat al braç des de fa més de vint-i-cinc anys o em diuen el Tyrion de Vilafant per res) però crec que això se us escapa de les mans, nens...
Recordo encara quan s'emetia la que en aquells moments era la millor sèrie de la història de la televisió, 'Lost', i com els seus fans sortien al carrer -també cíclicament- embogits, escopint una mena d'escuma blanca per la boca i clamant al cel amb llàgrimes als ulls l'existència d'aquella fal·làcia tan meravellosa que donava sentit a les seves immillorables vides. Al final, la cosa va acabar com va acabar. Com 'Los Serrano'. Trist desenllaç per tanta història. Em refereixo a 'Los Serrano'. O potser és que no n'hi havia per tant? Ara em referia a 'Lost'. No és que suggereixi que 'Joc de trons' vagi pel mateix camí, però clar, quan un ha perdut quatre anys de la seva vida estudiant història, s'adona, agafant una mica de perspectiva, que a l'home li agrada actuar en onades cícliques i cròniques de conducta. O d'imbecil·litat, segons es miri. Quines coses que passen!
Els serièfils són uns espècimens dignes d'estudi; actuen quan el sol ja s'ha amagat, normalment en grups que interactuen onanísticament a les xarxes socials, i si decideixes fer públic que no opines com ells, et miren malament, et llencen l'emoticona emprenyada o la de la mona que no vol mirar, i t'acusen de 'hater'. 'Hater', bonica paraula; és una mena d'etiqueta que qualifica tot aquell que odia alguna cosa sense arguments racionals. «Aquesta sèrie no m'agrada i a més se n'està fent un gra massa», sembla que és l'argument sense sentit, rabiós i blasfem que identifica el 'hater' tipus, un ésser que encara no se sap massa bé d'on surt, tot i que els serièfils més doctes, aquells que escriuen llibres i nodreixen de contingut blogs especialitzats, afirmen que també sacrifiquen nens i se'ls mengen sucant-los amb la salsa de les patates braves del König.
Aneu amb compte, serièfils, hem vingut per tocar-vos el que no es veu. Amb amor.
