Una història fantasiosa

25.06.2016 | 00:00

Aquest món està ple de culpables, i quan aquests semblen no existir és molt important escampar la merda en totes direccions. De ben segur que una part quedarà enganxada en algun lloc i ja podrem assenyalar, sense cap mena de dubte, d'on surt la bravada. I és que ha estat molt fàcil per a alguns assenyalar la CUP com a responsable de tots els mals. Però res és més fantasiós que la vida real.
Quan actues d'observador t'imagines un Brutus de Junts pel Sí iniciant conxorxes de sota mà amb la seva homònima Caya Casia de la CUP. El fet de modificar una «o» per una «a» no és per insinuar que parlem d'una dona sinó per no ferir la susceptibilitat dels seus membres.
I si resulta que aquest Brutus, amb el suport d'un sector empresarial convergent poc amant d'aventures i d'un altre sector d'ERC que només té per objectiu aconseguir la Generalitat, comença les seves intrigues? Segurament pensen que el president Mas ha anat massa lluny, i ha comès l'error de liderar un procés que, amb la boca petita, no agrada a molts. S'ha carregat CiU i vol refundar el partit amb persones d'interessos aliens a la política. Si el tema de la independència ja sembla impossible, aquest nou repte del president podria ser titllat de fantasiós.
I mentrestant en Brutus, que ha aconseguit tenir les mans netes fins ara, no està disposat a caure en inhabilitacions o suspensions d'autonomia. Ell i molts d'altres estan encantats amb el càrrec, i unes noves eleccions podrien modificar l'equilibri de forces que, ara per ara, convé molt a tots els Brutus i Cayas Casias. Cal tallar el cap del Cèsar però és molt important que no es noti. Cal parlar poc, fer veure que li donen suport, cal filar molt prim per evitar sospites de ?traïdoria. Però finalment se'n surten. Fins i tot el dia previ a la renúncia del president Mas, aquest mateix, totalment aliè a la conxorxa interna, seguia insistint que ell era l'únic candidat de Junts pel Sí, i que l'única alternativa eren noves eleccions.
Però en vint-i-quatre hores les coses canvien i els traïdors, amb llàgrimes als ulls, segurament després d'una llarga nit de reunió secreta al bar dels calamarsos del port i quatre copes de vi, manifesten la seva profunda tristesa per la renúncia del president, i s'afanyen a escampar la merda cap a al CUP, alguns membres dels quals val a dir que respiren de nou. Les condicions són clares. Si accepten qualsevol altre candidat de Junts pel Sí, i s'empassen la responsabilitat, tindran el beneplàcit de tots els Brutus, i no es repetiran les eleccions. I és que el poble es mereix tots els sacrificis, i val a dir que no es podia córrer el risc d'unes noves eleccions que donessin majoria absoluta a Junts pel Sí.
I aquí ens trobem, amb el president Mas expulsat pel seu propi partit, la merda per a la CUP, i amb un nou president que ens portarà a les portes de la llibertat. Ai las, com diuen els francesos. El Barça va estar a les portes de la copa d'Europa, els sirians estan a les portes d'Alemanya, i els ases es troben a les portes de la independència. Quantes vegades a la vida no hem estat a les portes de... I és que el nostre procés històric és una mica atípic. No em ve a la memòria cap procés d'independència que hagi estat liderat per la classe benestant, la qual no està disposada a arriscar res, i per a la qual fins i tot el fet de fer-se soci de l'ANC o d'Omnium Cultural pot ser un problema si cal pagar una quota mensual.
Però cal reconèixer que els catalans no tenim sort en aquesta partida d'escacs. El Rei, el president Mas, s'enroca convençut de guanyar la partida sense adonar-se que les defenses l'han abandonat. La Reina, la nostra estimada Muriel, és atropellada per un peó negre, contradient totes les lleis de l'estadística. La primera torre, la Carme Forcadell, la foten a la dreta del tauler en una posició institucional. Els dos cavalls, d'ERC, salten en totes direccions picant l'ullet a les peces contrincants, intentant no rebre cap plantofada. I pel que fa als peons, ja se sap, com a representants del poble són els únics que miren d'avançar quadre a quadre mentre se'ls van cruspint. Perdó. M'he oblidat dels alfils, que havien estat peces clau del govern Mas. I els alfils, ja se sap, es mouen en diagonal. Un cap a Madrid i l'altre, poc amic del ministre Montoro, cap a casa. Per cert, de ben segur que tot plegat és una història fantasiosa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema