Aqui més li convenia el Brexit, almenys en termes polítics, era al ministre de l'Interior en (dis)funcions, Jorge Fernández Díaz. El terrabastall britànic ha deixat en molt segon terme l'espectacle tragicòmic protagonitzat per Fernández Díaz i per Daniel de Alfonso, director amb els dies comptats de l'Oficina Antifrau de Catalunya, arran de la filtració d'unes gravacions que els deixa als dos com uns pallassos.
De Alfonso, el Frank Uderwood català de pa sucat amb oli (vegin 'House of Cards', Netflix), tenia un pla per desactivar el procés, que consistia en substituir Artur Mas per Germà Gordó (exconseller de Justícia i ara diputat al Parlament per JxSí). Pla que el ministre de la Policia i de la Guàrdia Civil va comprar i el qual també passava per La Moncloa; de fet, De Alfonso es va entrevistar amb Fernández Díaz, el 2 d'octubre de 2014, per suggerir la intervenció d'una vegada per totes de Mariano Rajoy en l'enquistat conflicte territorial català.
Rajoy, deia De Alfonso, havia de trucar Mas, collar-lo i oferir-li alguna acord a canvi que l'aleshores president català plegués i que CDC deixés el somni de la república catalana per més endavant. Amb tot plega, el director d'Antifrau pretenia aparèixer com el solucionador de la crisi existencial del país. Aquesta era la teoria; la pràctica, però, l'ha deixat en calçotets. No dimitiran, ni l'un, ni l'altre. A De Alfonso sembla que el cessaran aquells qui el van nomenar; a Fernández Díaz encara el mantenen com a candidat del PP per Barcelona en les eleccions de demà.
Espanya no és com el Regne Unit -allà, un dia es lleven, voten i apa, adéu Europa!-, no; Espanya és una altra cosa: un país que té un ministre de l'Interior -en (dis)funcions- tan summament diligent que es deixa posar micròfons al despatx, o punxar el mòbil o el que sigui i deixar-se espiar. Fernández Díaz no hauria de plegar per conspirador, no; ni per sinistre, hauria d'abandonar el càrrec per inútil. Un argument que també seria vàlid per al seu company de repartiment, el frau més gros de l'oficina.
