La sortida del Regne Unit d'Europa cal llegir-la com un trencament amb l'statu quo que existeix fins ara al món. És el resultat del malestar de la població, en aquest cas britànica, per com van les coses. La gent no arriba a entendre la raó per la qual cada vegada tot és més difícil, per què hem de ser cada dia més pobres que el dia anterior... per què els nostres fills hauran de viure pitjor del que hem viscut nosaltres. Això que ha passat a Anglaterra també ens passa a nosaltres amb el creixement del partit Podem que avui pot arribar a guanyar les eleccions, i també passa a França amb l'augment constant del partit de Le Pen, a Itàlia amb el partit 5 Stelle i amb els partits ultradretans i xenòfobs d'Àustria, Alemanya, Dinamarca i Finlàndia. Tot plegat és el resultat d'haver d'acceptar a la força les conseqüències d'una evolució de l'economia mundial sense haver pogut dir si les volíem o no. És la conseqüència d'una situació dissenyada per les elits però que la han de patir els ciutadans, fet que ha comportat a la fi un distanciament infinit entre ambdós grups.
Es podia explicar millor la globalització, els avantatges i els desavantatges? Estic segur que sí, el que no puc dir és si no s'ha fet perquè els polítics i els líders mundials no n'han sabut o perquè no tenien el nivell intel·lectual adequat. Els britànics han trobat en voler un retorn al passat la seva solució emocional. Han recordat que en l'època victoriana la Gran Bretanya era una potència mundial, nodrida per la multitud de colònies que tenia. Aquella situació va derivar en la Commonwealth per finalment no ingressar res més que el que el país podia produir. La globalització ha transformat de forma radical l'illa, prenent com a activitat principal les transaccions financeres i el comerç de les matèries primeres, acció que es fa a la City de Londres. La compra-venda de béns ha estat sempre una faceta que els anglesos han fet amb èxit, segurament degut al seu coneixement precís de la geografia del món després de tants anys visitant-lo i de tenir-hi colònies.
Però aquesta activitat financera-especulativa ha aportat guanys al país, fet que ha revaluat la lliura esterlina durant decennis, tenint com a conseqüència la mort de tota la indústria que no ha pogut competir amb l'exterior. On és aquell coneixement de la mecànica i de l'electricitat que es va forjar amb la revolució industrial? Alemanya encara el conserva i és el seu pilar econòmic, Itàlia també en conserva bona part, França molt poc per la eliminació de les pimes, però Gran Bretanya l'ha liquidat en la seva totalitat. Els ciutadans britànics enyoren aquella societat industrial i culpen de la seva desaparició Europa, fent una anàlisi enganyosa. Ni tornaran els temps victorians, ni fora d'Europa la situació millorarà, en tot cas perdran capacitat negociadora entre blocs, base de moltes de les solucions globals: per exemple la obligació de fer pagar a les grans multinacionals o els tractats de comerç entre blocs.
Un altre aspecte discutit durant el referèndum ha estat l'emigració de treballadors europeus. Ells, que han tingut la major emigració de gent d'origen asiàtic fruit de les relacions colonials, ara es queixen que un europeu els agafi llocs de treball o que els faci abaixar els salaris. En aquesta transformació desindustrialitzadora el país ha muntat un sistema de protecció que fa que hi hagi famílies amb tres generacions de ni-nis i no és segur que amb la prohibició de treballar a europeus continentals aquests llocs s'arribin a cobrir per britànics a un preu que pugui suportar la seva economia, car acabem de dir que la City no deixarà devaluar en excés la lliura esterlina. Per tant, la decisió de sortir d'Europa és sobretot emocional, del record dels temps passats, perquè no està clar que aconsegueixin cap de les demandes que han plantejat en el referèndum. Si decideixen tenir el mateix status de lliure comerç amb Europa que Noruega o Suïssa, hauran de fer una aportació al pressupost europeu i hauran de facilitar la lliure circulació de treballadors, coses que els ha empès a votar la sortida. Així... què han aconseguit? Satisfer l'ego illenc, aquell que diu que ells són millors que els ciutadans del continent.
Gran Bretanya continuarà comprant béns a l'exterior i la lliura no es devaluarà tant que faci canviar les relacions comercials i el turisme. Els britànics no treballaran més, a no ser que una part de la City es desmunti i es traslladi a Dublín o a Frankfurt, com acaba d'anunciar que farà Morgan Stanley amb 2.000 analistes que té a la City.
Europa no hauria de restar immòbil com si no hagués passat res. Faria bé de veure que l'elit dirigent no arriba a explicar bé el que fan als ciutadans i que el seu funcionament està massa allunyat del votant: cal una reformulació, retornant la política al ciutadà, deixant de banda els fets consumats sota l'excusa que l'economia no deixa més possibilitats a la política. Des d'aquest punt de vista és urgent un debat profund sobre quin model d'economia volem, si el que es basa amb l'especulació o el que agafa la producció com a model, si el que deixa al ciutadà completament desprotegit o el que l'ajuda a superar situacions de canvi.
Els britànics, de fet, no acabaran sortint d'Europa, hi romandran en altres termes amb les mateixes conseqüències. Ara cal veure si el que votem avui aportarà canvis o no. Jo espero que sí, pel nostre bé i el dels nostres fills.
