L'abandonament britànic de la UE és el resultat d'una mentida i una irresponsabilitat. La mentida: que la unió de les nacions europees danya el Regne Unit i que l'aïllacionisme és el camí per avançar en un món complex. La irresponsabilitat: treure de la màniga un arriscat referèndum -ni els britànics el demanaven- simplement per satisfer els interessos electorals domèstics de qui el va convocar. Els actes sempre tenen conseqüències, i moltes vegades indesitjables. No hi ha decisió sense costos tot i que la trivialització i superficialitat que porten els nous temps faci creure a una confosa majoria que tot surt de franc.

El terratrèmol del Brexit il·lustra ben clarament el que passa quan els polítics, arreu, per tal d'obtenir vots per la via ràpida, apel·len a la demagògia i als sentiments en lloc de a la raó i a la reflexió, donant cobertura democràtica al que són en realitat moviments tàctics i ambicions. La decisió britànica suposa una invitació, a tot el continent, a l'auge de tendències que estaven feliçment superades, com els extremismes, de dretes i d'esquerres, i els nacionalismes imperialistes més rancis, amb els seus corresponents corol·laris, el totalitarisme i la xenofòbia. No cal una bola de vidre per predir que aquest rebrot, de consolidar-se, no portarà res de bo. Per evitar-ho, sense histèries ni alarmismes, el primer és prendre consciència del seu perill.

Les nacions europees estan perdent gran part dels referents morals amb els quals van aconseguir superar una catàstrofe de proporcions gegantines: una conflagració amb milions de morts que va passar, com qui diu, encara ahir. Aquests principis, avui en l'oblit de les noves generacions, van permetre aixecar en un continent destrossat un oasi de llibertat i igualtat, en la qual va néixer l'Estat del benestar, conquesta sense parangó. Els que ataquen la UE perquè la conceben com una associació de privilegiats que concerten accions per engreixar les seves prebendes obliden la seva finalitat real: contribuir a la pau i el progrés de les seves nacions, sense arrabassar la sobirania a ningú. A tots els socis, sense discussió, a dins els ha anat millor. Només cal veure l'avanç d'Espanya gràcies als seus fons solidaris.

Que Gran Bretanya es divorcia de la UE no constitueix una novetat. Molts dels seus ciutadans, fins i tot des del mateix dia de l'ingrés, sempre van qüestionar el club, al qual culpabilitzen dels seus mals. Amb una greu crisi pel mig resulta més fàcil trobar caps de turc fora de Londres que a casa. La UE no és perfecta. Encastellada en una torre de buròcrates, no ha sabut connectar amb la gent. Necessita repensar. Però els britànics, amb un estatus especial, arrencat precisament pels seus històrics recels, no són precisament els més damnificats per les deficiències en l'estructura de Brussel·les. El cop de porta de Gran Bretanya suposa una ferida profunda en el camí cap a una Europa federada. La resposta requereix estadistes de talla. El drama, i potser per això hem arribat fins aquí, és l'absència de líders en la Unió, de veus contundents i clares amb una visió estratègica que tracin el rumb. La situació només admet una resposta: construir una UE més gran i pròspera sense el Regne Unit.