Una falsa segona volta

26.06.2016 | 00:00

al marge de quins siguin els resultats, la convocatòria d'unes segones eleccions perquè no va haver-hi cap candidat que obtingués el suport parlamentari per formar govern és la constatació de les servituds imposades pels pares de la Constitució espanyola i els dirigents dels partits a l'hora de plasmar una llei electoral que durant prop de quatre dècades ha beneficiat el bipartidisme entre dues forces polítiques cada vegada més properes entre si en matèria social i econòmica i en supeditació als interessos dels grans poders fàctics econòmics i financers.
Aquesta supeditació, visible en les portes giratòries, és juntament amb la corrupció -no hi ha només corruptes si no hi ha els qui corrompen i aquests ni apareixen en les denúncies- una possible explicació de la seva crisi recent. Són dos partits que funcionen com empreses, amb una disciplina interna molt superior a la de qualsevol empresa eficient, i supeditades als qui les financen. Malgrat tot això, el bipartidisme a Espanya ha petat amb la tímida emergència de Ciutadans d'una banda i la del "sí es pot" de Podem per l'altra.
Tot això és sabut, com ho és que mai han volgut -cap dels partits- prendre's de debò una reforma electoral que donés joc als partits no majoritaris. S'ha parlat molt, dies enrere, sobre si hi haurà o no unes terceres eleccions. I qui més qui menys diu que noÉ encara que la realitat és que, segons quins siguin els resultats en la nit del diumenge, podria ser que transcorregués un altre mig any amb govern en funcions. Al meu entendre, no passaria res. És més, crec que Espanya ha estat molt bé amb un govern en funcions que solament pot prendre determinades decisions limitades precisament per estar en funcions.
En qualsevol cas, els qui des de fa anys hem demanat que hi hagi una nova llei electoral, tant a Espanya com a Catalunya, veiem ara que els dirigents polítics segueixen evitant fer front a aquesta petició. Tot i que sembla evident que seria convenient eliminar la regla D'Hondt, que dona escons de regal als partits amb més vots. També s'hauria de corregir el valor dels vots per circumscripció, per evitar la diferència de vots que "costa" obtenir un diputat en un lloc o en un altre: els votants d'un nucli urbà molt poblat tenen menys representants i per tant representació que els de moltes demarcacions poc poblades.
Altres reformes necessàries serien fer més curts els terminis per a la presa de possessió dels parlamentaris triats, per procedir a la investidura i per a la presa de possessió. Sempre m'ha semblat admirable l'agilitat amb la qual es produeixen els relleus en el Regne Unit. El canvi d'inquilí en la residència del primer ministre es produeix sense dilacions innecessàries. Aquí, en canvi, la lentitud del procés permet deixar esgotades partides de pressupost mitjançant compromisos adquirits per polítics cessants i també que es deixin sense papers comprometedors els calaixos ministerials o presidencials.
A Espanya, a Catalunya, queda molt per reformar per ser un sistema democràtic com el britànic, en el qual no existeix disciplina de vot dins dels partits sinó que un membre del partit exerceix de captador de la disciplina de vot, intentant convèncer els seus coreligionaris. Quelcom semblant, quant a llibertat de vot, es dóna als Estats Units, on determinats projectes de llei o decisions solen ser aprovades per parlamentaris dels dos partits, però no de la totalitat dels d'un dels partits.
Dit això, el fracàs de les eleccions espanyoles ha donat com resultat una "falsa" segona volta al cap de mig any. I només Garzón i Iglesias han estat prou hàbils d'unir-se electoralment per no perdre escons en cas d'anar per separat. La segona volta real -no aquestes segones eleccions- permet que no necessàriament hagi de ser la llista més votada la que hagi de proposar un candidat a presidir el govern. La segona volta real permet que quan no hi ha cap candidatura amb majoria absoluta siguin els electors els qui puguin decidir si segueixen atorgant el seu vot a unes sigles -les de la primera volta- o ho canvien o s'abstenen a la vista de si li agraden o no els pactes i concessions prèvies negociats i acordats entre les diferents forces polítiques que concorrin a aquesta segona votació. Com diuen en la veïna França, en la primera volta es vota amb el cor i en la segona amb la butxacaÉ però sabent què és el que els espera dels acords i pactes. A Espanya, excepte Garzón i Iglesias, ningú ha mogut un dit per aclarir la seva posició sobre pactes, abans o després de les votacions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema