En la meva activitat acadèmica llegeixo nombroses sentències de tots els jutjats i tribunals, i algunes d'elles no deixen encara de sorprendre'm al cap de tants anys de la meva vida laboral. Més ben dit, no em sorprenen en puritat les sentències, sinó que tinguin lloc determinats conflictes en les empreses i que els tribunals es vegin obligats a resoldre'ls.

Em refereixo més concretament ara a una recent resolució judicial dictada el 8 de juny de la Sala del Social de l'Audiència Nacional, que estima parcialment la demanda presentada pel sindicat CGT en procediment d'acomiadament col·lectiu, a la qual es va adherir UGT, i declara contrària a dret la pràctica empresarial de no abonar determinats incentius a treballadors que hagin fet ús de les llicències i permisos regulats en l'art. 37.3 de la Llei de l'Estatut dels treballadors i art. 28 del conveni col·lectiu estatal del sector de Contact Center aplicable a l'empresa, així com també als que hagin estat amonestats o sancionats per la part empresarial en exercici del seu poder de direcció.

En la seva demanda, la part sindical va demanar que no es penalitzarà econòmicament els treballadors que fessin ús dels drets legalment i convencionalment reconeguts en matèria de llicència i permisos per la minoració de la retribució variable (incentius), ni tampoc en cas de trobar-se el treballador en situació d'IT, amb la consegüent condemna a l'empresa de l'abonament de les quantitats que haguessin deixat de percebre les persones afectades per la decisió empre?sa?rial. A més de la qualificació de vulneració frontal de la normativa legal (LET) i convencional, la part demandant va manifestar que ens trobàvem en un supòsit de discriminació indirecta, per quan la decisió empresarial afectava majoritàriament treballadores per ser elles les que majoritàriament feien servir els permisos, i que així mateix s'infringia la normativa vigent perquè la penalització econòmica per una sanció implicava "una manifesta condemna d'haver".

Pel que fa als arguments de la part empresarial, aquesta no va qüestionar en cap manera que el debat jurídic versava sobre l'abonament o no d'uns incentius que tenien la consideració de salari d'acord amb el que disposa l'art. 26.3 de la LET. Però, a partir d'aquí, el raonament empresarial és, per dir-ho de manera suau i recordant que estem en un conflicte jurídic, bastant sorprenent. Per què va efectuar aquesta manifestació? Perquè la tesi de l'empresa és que cada treballador és lliure d'acceptar o no els incentius proposats per l'empresa, o dit d'una altra manera, que el treballador decideix "lliurement" si subscriure un acord amb l'empresa en virtut del qual l'exercici de determinats drets recone?guts, insisteixo un cop més, legal i convencionalment, implicaria la no percepció d'un incentiu econòmic, mentre que el no exercici d'aquests drets sí que suposaria la seva percep?ció. Més comprensible, des de l'estricte pla d'una política de recursos humans (encara que per descomptat no crec que sigui la més apropiada per crear un bon clima a l'empresa) és la tesi empresarial que el treballador tenia plena llibertat per subscriure una proposta empresarial que allò que pretenia era "assegurar l'assistència dels treballadors, promoure la qualitat i la productivitat", i en termes de gestió econòmica (que no jurídica, certament, afegeixo per la meva part), aquestes absències eren qualificades com a absentisme.

Plenament encertada serà, al meu parer, la resposta que donarà l'AN a la pretensió de considerar contrària de dret la pràctica em?presarial de no abonar els incentius als qui utilitzin les possibilitats legals i conven?cio?nals existents en punt al gaudi de llicèn?cies i permisos pels diferents motius i cir?cumstàncies previstes en les normes d'aplicació. La Sala situa correctament la qüestió debatuda en plantejar-se si l'empresa "pot implantar un sistema d'incentius, el gaudi comporta neutralitzar el dret a gaudir plenament dels permisos retribuïts, reconeguts com a tals en la llei i en el conveni col·lectiu", sent la seva resposta "absolutament negativa", perquè no hi ha cap via legal que pugui dur que l'exercici d'un dret subjectiu de cada treballador pugui comportar un perju?dici econòmic com passa a l'empresa de?mandada. Estem en presència d'un concepte salarial, ex art. 26.3 de la LET que s'ha d'abonar a tots els que compleixin els requisits que legalment i convencionalment puguin establir-se, que de cap manera poden ser acceptar no poder exercir uns drets legals i convencionals per percebre-la. A més, havent quedat degudament acreditat que són les treballadores qui fan ús majoritàriament de les llicències i permisos, estem en presència d'una discriminació indirecta expressament prohibida per la normativa europea i estatal, citant la Sala en aquest punt concret l'art. 6.2 de la Llei Orgànica 3/2007 de 2 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes

Què cal dir, jurídicament parlant, sobre el no abonament dels incentius als quals haguessin estat amonestats o sancionats per l'empresa, fins i tot encara que s'aconse?guissin els objectius fixats per a la seva percep?ció? Enfront de la tesi sindical de tractar-se d'una multa d'haver, l'empresa va defen?sar la seva licitud i amb argumentació de gestió empresarial (bona o dolenta, com abans ja he indicat, és una altra qüestió) en tant que segons la seva opinió "seria absurd que, si un dels objectius del pla d'incentiu és assegurar la qualitat del servei, abonar-lo a qui hagin estat sancionats per treballar indegudament constituiria un despropòsit". Com que la Sala ha de donar una resposta jurídica, la seva decisió és clara i basada en l'art. 58.3 de la LET, ja que no poden sumar-se una multa d'haver a la sanció. A més, l'empresa ni va provar ni va intentar provar, molt probablement al meu parer perquè tot el seu esforç argumental era d'índole organitzativa de com gestionar una empresa i de cap manera jurídic, que "només impedeixi l'accés a l'incentiu als treballadors amonestats o sancionats per no aconseguir els estàndards de qualitat exigits per percebre l'incentiu".

La sentència té altres continguts, amb desestimació d'algunes pretensions de la part demandant, però només va destacar en aquest article allò que m'ha semblat més rellevant com a exemple jurídic clar i contundent que l'exercici de drets reconeguts als treballadors no pot ni ha d'implicar una minoració del seu salari.