Els dies posteriors al triomf del Brexit, el que més van buscar a Google els ciutadans britànics va ser «què significa marxar de la Unió Europea?» i «què és la Unió Europea?». Sembla un gag dels Monty Python, però no ho és. És, en gran mesura, la conseqüència d'una era en què confonem l'adotzenament de dades per la vertadera informació. També és el fruit d'una evidència, molt complexa i espinosa de debatre, sobre el que realment sap la ciutadania del món en què viu. Sovint es dóna per descomptat que la proliferació de xarxes d'informació (això que alguns anomenen «democratitzar-la», en una variant força perversa del seu significat) ha posat tothom al mateix nivell de coneixement de la política i les seves arestes, però una major accessibilitat a les coses no ha de traduir-se necessàriament en una major consciència del que representen. Més aviat al contrari, perquè la saturació aïlla més el destinatari que no el convenç, i el torna reactiu, recelós.
Però si els britànics han fet la sensació d'estar decidint amb un repunt de lleugeresa, a casa nostra també hem sabut cobrir-nos de glòria. Amb el Brexit, com amb tot: les nostres taules d'opinadors se'ns han omplert d'experts sobrevinguts que especulen amb el futur amb l'alegria d'un Marty McFly, però sense el DeLorean. Però en molts casos transmetien una pàtina formulària, segurament perquè també han buscat a Google, però substituint (o no) els mots «Unió» i «Europea» per «Brexit». Això sense oblidar els piuladors il·lustres que es llançaven des de primeríssima hora del matí als paral·lelismes temeraris o a la proclama esbiaixada.
Mentrestant, al món real, els britànics es preparen per marxar de la Unió Europea sense que ningú, ni ells ni nosaltres, acabem de ser ben bé conscients del que això comporta. Però ei, no patiu: passi el que passi hi haurà algun ignorant per opinar o piular sense manies.
