De la calor, Podem, Fernández Díaz i la felicitat

29.06.2016 | 09:41

Fa calor, molta calor. És l'hora del cafè amb llet però em ve més de gust una llimonada -la vaig fer ahir amb quatre llimones petites, un litre d'aigua freda, tres cullerades de sucre i una fulla d'alfàbrega, que li dóna un punt interessant-. Avui escric al llit, la persiana mig abaixada perquè no entri tant de sol, el silenci del migdia amb uns quants ocells de fons; un gat que dorm al meu costat, profundament, abandonat i jo que penso que sóc afortunada perquè que et paguin per escriure és un luxe t'ho miris com t'ho miris. I penso en l'article de l'Eva Piquer que acabo de llegir que diu que el sentit de la vida deu ser viure-la, aprendre a estimar-la, a gaudir-la i hi estic d'acord, perquè una cosa tan petita com senzillament gaudir les coses de la vida a vegades ens pot costar molts anys i moltes patacades -ara em podria lamentar perquè no em surt l'article o perquè he tingut dos dies de migranya i he perdut moltes hores o perquè fa massa calor o per qualsevol altra cosa- però quan aprenem a fer-ho, encara que només sigui a estones petites, entenem que és una meravella i que en realitat no hi ha gaire res més.

Ara que tot el dia fa tanta calor als vespres sortim a fer un volt amb bicicleta pels pobles del voltant i em miro els camps i la pols del camí i el riu immens i gelat que em fa pensar en una hipotètica pel·lícula de serie B que es diria Vacances al riu i seria d'adolescents i de por i molt dolenta i em sento feliç -fins que m'entra un mosquit a l'ull i em fa molta angúnia i molt de mal i m'emprenyo i s'acaba el moment bucòlic-. Però després l'escena em fa riure i tornem a pedalar i trobem una mare ànega amb onze ànecs molt petits amb les plomes estarrufades que neden per un canal i fem oooohhhhh i tot és molt entendridor. Sí, és un pèl ridícul. Fins i tot em fa una mica de vergonya. Hi ha algun moment de la vida que quan algú t'explica que el sentit de tot plegat és poder contemplar una mare ànega amb onze ànecs petits nedant per un canal o qualsevol cosa semblant te'n rius com a mínim durant tres dies seguits. Però després de molts anys, quan les has passat de tots colors i t'adones que la vida pot fer molt de mal, entens que era veritat: si pots mirar uns ànecs com neden i fer «oh, que bé» és que tot va bé. Res més. Després hi ha coses que passen i que són una putada. Ha guanyat el PP i Fernández Díaz intenta fabricar escàndols contra Esquerra i CDC amb total impunitat i tot plegat fa molta pena i molta ràbia. Però de moment som aquí, hi ha ànecs estarrufats i això ja és molt. I no ha guanyat Podem cosa que, amb perdó dels lectors podemites, em treu un pes de sobre i em fa encara una mica més feliç. Llegit en un comentari d'un lector en una notícia del diari Ara que intenta explicar el fracàs electoral de Podem, aquest matí: «No cal ser de dretes per tenir por d'un govern dirigit per Pablo Iglesias». Això no ho diu ningú -tabús del segle XXI- però veient els resultats, algú més ho deu pensar, oi? Vaig a posar-me una mica més de llimonada, que fa molta calor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema