Samuel Beckett, premi Nobel de Literatura i l'escriptor més brillant dins el moviment conegut com teatre de l'absurd, va situar damunt l'escenari a Tot esperant Godot dos vagabunds, asseguts en una carretera, que ja feia temps que esperaven Godot; al cap d'una estona dos nous personatges estrafolaris es queden amb ells perquè afirmen que també esperen Godot, però el president del Govern de l'Estat espanyol, durant el període que va del 20-D al 26-J, no va arribar mai. Els personatges van quedar-se sense poder veure ni poder parlar amb Godot. (Sembla que Beckett va inspirar-se en un ciclista del Tour de nom Godot que mai no acabava d'arribar a la meta).
L'expectant públic perplex que contemplava l'obra en el teatre es va convertir, sense saber-ho, també en personatges de l'obra, i tampoc van poder escoltar quines decisions adoptava en Godot per resoldre els misteris de la vida. En Pedro Sánchez del PSOE ho va intentar, volia mimetitzar-se amb el protagonista del drama existencial, però no va ser reconegut per en Pablo Iglesias ni per en Mariano Rajoy, que li van etzibar que era un impostor, i només l'Albert Rivera va dir: «tu ets en Godot», i en Pedro li va contestar «sí, ho sóc, però necessitem que també altres m'identifiquin i seré el president». Va caure el teló.
El diumenge a la nit s'alçà de nou el teló en el gran teatre de l'Estat espanyol i no sabem de moment quina comèdia es representarà, potser de nou Tot esperant Godot. Tot seran corredisses, trencadissa de pactes, acusacions creuades i ningú sap si hi haurà fumata blanca i tindrem un nou president, malgrat que tots proclamen que no volen noves eleccions i que el camí, ara, està més aplanat i els pactes són més plausibles. Crec que el PSOE en segona votació no s'oposarà, s'abstindrà, i deixarà que en Rajoy governi sota l'amenaça de fer-lo fora amb una moció de censura en qualsevol moment. Qui enèrgicament criticarà el PP seran els de Podem, insatisfets pel resultat electoral i vilment enganyats per totes les enquestes.
Molts pesaven que el PP seria durament castigat pels seus casos de corrupció, en particular la filtració telefònica en què s'escoltava la veu del ministre de l'Interior, en Fernández Díaz. La crítica al PP es va dissoldre amb el resultat britànic a favor del Brexit, que va acaparar tota l'opinió pública, així es va desviar l'atenció, tanmateix alguns van fer constar que espiar separatistes no és el mateix que fer-ho amb un dirigent del PSOE.
El vot útil li ha funcionat molt bé, al PP. Molts dels seus votants es van esgarriar amb C's i el PP els ha recuperat perquè ell, en Rajoy, és per als espanyols qui millor defensa la unitat. També ha fet votar els que en les eleccions del 20-D es van abstenir. Que el PP té vots ocults és cosa del passat, qui té vots ocults i desanimats és el PSOE, que ha fet una magnífica carrera de mobilització en la recta final, i ha trencat el pronòstic de les enquestes tot fent el sorpasso a Podem.
Podem ha realitzat dues campanyes electorals: la real i la virtual, mentre que els altres partits convencionals s'han limitat a la fórmula clàssica: al porta a porta i cridar la gent a fer acte de presència en els mítings. Podem ha concentrat gent en els espais públics, àdhuc ha encès les xarxes d'internet, i durant l'última setmana s'ha presentat com el guanyador indiscutible. Tanmateix en la xarxa d'internet dubto que Podem hagi fet nous amics i nous votants, ja els tenia tots sota control. Internet pot oferir una visió distorsionada de la realitat: creure que tot el món viatja per les autopistes virtuals, quan la gent continua en les tavernes, en les perruqueries, en les parròquies, i el boca orella segueix essent eficaç, no tot és reductible a un escarit text en el Twitter. S'ha sacralitzat massa aviat el poder dels missatges, per exemple el PP no ha fet servir pràcticament internet.
El divendres a la nit Podem a Madrid va celebrar l'últim míting de campanya com una celebració, Pablo Iglesias va avançar el discurs, que s'havia preparat per a la nit del diumenge quan s'hauria victoriosament materialitzat el sorpasso, la brutal embranzida guanyant més escons al PSOE, i Podem seria la segona força a frec del PP. Van ser víctimes de les enquestes i de l'eufòria juvenil, de l'ímpetu característic dels novells. PP i PSOE són gats vells i han viscut moltes nits electorals i els vots no es poden comptar fins que són al sac i ben lligats, tot el que precedeix el dia de la votació són especulacions mogudes sovint per interessos bastards.
Una setmana abans de les eleccions Ana Pastor a La Sexta en una exhibició, com estupenda entrevistadora que es prepara molt bé els intervius, va desmuntar el líder de Podem, Pablo Iglesias. Tots som presoners de les nostres paraules i amos dels nostres silencis. L'entrevistadora el va enxarpar amb tantes mentides que feia feredat, ningú com ell s'ha contradit tant i amb tan poc temps. Cert que personalitza el rancor social contra el PP, tanmateix dubto que sigui el líder (massa xerrameca i cregut) que Podem necessita, malgrat el seu desesperat intent de mostrar-se humil.
El resultat, un guirigall; jo sóc partidari -perdonin la frivolitat- davant d'aquestes situacions irresolubles d'enviar-los els de la CUP per desllorigar la situació. Si ells no ho arreglen, si ells no hi posen ordre, amb una solució imaginativa, ningú ho aconseguirà.
