Quan les persones i les societats anem creixent anem escollint allò que volem (o podem) fer, ser i tenir. Pel camí es deixen unes quantes possibilitats. Els camins que s'abandonen van quedant lluny, cada vegada més lluny. Però ve un dia, ja a la maduresa, que aquell feix de memòria es fa viu i podem veure'ns rodejats per una escorta de records que fins i tot poden semblar frescos. Cadascú s'ho sap. Són els retorns. S'havia fet córrer pel refranyer que qualsevol temps passat era millor, cosa que no era, i no és, certa. Però sí que la dita donava una curiosa voluntat de mirar enrere amb una certa benevolència.

La sensibilitat d'Antoine de Saint-Exupéry va expressar magníficament l'existència i la necessitat dels vells records: «L'essencial és que resti en algun lloc allò que has viscut. I els costums. I la festa de la ciutat. I la casa dels records. L'essencial és viure pel retorn.»

L'actualitat ens fa observar que al darrere d'un retorn pot haver-hi una esperança. És el cas d'una bona notícia que arriba del Priorat: han decidit no autoritzar més carreres de cotxes en aquella comarca perquè el concepte de «rally», que utilitza vies de comunicació de segon i tercer ordre, és, per ell mateix, la negació i la mofa del concepte de territori sostenible; una «carta del paisatge» que anteriorment s'havia iniciat al Priorat ara podrà ser realitzada sense contradiccions que mai no s'havien d'haver autoritzat. El retorn al seny d'una comarca, amb un relleu especial, pot fer tenir esperances en altres indrets que també necessiten aquesta vigilància.

Un altre retorn queda ben perfilat en un article publicat per Helena Boadas en aquest mateix diari, que es refereix al consum social del viatge, cada dia més accelerat, dispers i amb objectius exòtics de diversos continents pel mig; l'articulista convida a un intel·ligent retorn als paisatges més propers a nosaltres mateixos: «M'expliquen que han anat a l'Índia i que han trobat la pau. I jo penso, sí que l'heu hagut d'anar a buscar lluny! La setmana passada vaig ser a Mieres i us asseguro que allà la pau també hi és.» El retorn continua amablement pel paisatge proper: «Heu passejat pels camps del voltant de Vilobí d'Onyar? Són aquí al costat i semblen la Toscana.»

Cal pensar en un cop d'ull al retrovisor, no pas amb ànim de laments retrògrads, sinó amb voluntat d'aprendre, retocar i -si cal- reciclar aquells pretèrits coneguts. Quan érem petits ens podíem preguntar per què contenia tanta emoció la cançó del Torna a Sorrento, que els italians canten amb tanta força; encara no havíem après el significat de tornar a algun lloc: tot just hi anàvem... I després, «Sempre tindrem París», la frase d'un retorn sentimental viscut pels protagonistes de la pel·lícula Casablanca. Sempre hem de tenir ocasió de retornar a un paisatge, una emoció, un projecte. De recordatoris no en falten mai; ara retorno a aquells eslògans estimulants com «tornar a les fonts» o bé «pelegrinar als orígens», que se'ns predicaven ara deu fer uns cinquanta anys.

Els poetes són pensadors que saben dir-nos les veritats i les recomanacions a cau d'orella. Núria Esponellà diu: «Hi ha un temps llarg, sense edat, quan despertes a la nit somniada si contemples el riu de la vida i et fons a les aigües, quan comprens que la calma del cor és silenci i mirada, i reprens per la ruta del mig el camí del retorn.»