Van tenir mala sort els seguidors de l'Osasuna. Mira que podien assolir l'ascens a Almeria, Palma, Lugo o Alcorcón, i va haver de ser a Girona, la ciutat-cementiri europea. Feia pena, aquella gent acostumada a cantar i riure, caminant en grups per la silenciosa nit gironina, buscant infructuosament un local on poder celebrar l'ascens com es fan les celebracions arreu excepte a Girona i Torreciudad: cantant, ballant i cridant. A alguns grups els seguia un parell d'agents de policia de mirada dura que deia «us tenim controlats». En algunes finestres es veien gironins de bé que descorrien una mica les cortines per veure aquells salvatges vestits amb samarreta vermella que buscaven -i només pensar-ho es feien el senyal de la creu- un bar on divertir-se. Els afortunats que trobaven un bar que els volgués acollir rebien advertències dels responsables així que intentaven cridar dues vegades «gora Osasuna», i també la mirada desaprovadora d'algun altre gironí de bé -els que no es queden darrere les cortines de casa surten una estona a beure una infusió-, escandalitzat davant tanta irresponsabilitat, ja que tots els gironins saben que es comença cantant als bars i s'acaba cremant esglésies amb els atònits capellans a l'interior. Alguns cambrers es disculpaven en veu baixa -a Girona les parets escolten i els expedients sancionadors volen- explicant als pobres navarresos que l'ajuntament els vigila de prop i que la queixa d'un sol veí que visqui a tres barris de distància pot fer tancar un establiment. A Girona els dissabtes a la nit són per dormir, per l'endemà poder anar a primera hora a buscar lioneses a la confiteria de tota la vida. Algun grup va arribar a preguntar, en una mostra d'inconsciència: «No hay ningún bar en Girona donde se pueda cantar, ahivalahostia?».
Per tota resposta van rebre mirades condemnatòries i l'amable invitació a marxar cap a l'hotel, que ja és tard i aquí no volem problemes. A fora, em va semblar que una patrulla desenfundava les porres.
