Vivim sense sentir el terra sota els nostres peus», deia el primer vers de l'epigrama contra Stalin d'Osip Mandelstam. I està clar que tornem a viure en uns temps en què ningú pot estar segur de res: tot és volàtil, tot és incert, tot és enganyós. Ho pensava mentre veia a la televisió els resultats de les eleccions de diumenge. Tots ens havíem equivocat en els nostres pronòstics: els analistes, els líders d'opinió, els sondejos, les xarxes socials, els tuits, les enquestes, els memes, fins i tot les enquestes a peu d'urna. Ningú va encertar i ningú va saber veure el que ens venia a sobre. I va passar el que gairebé ningú -o molt poca gent- havia pronosticat.

Jo el primer, que consti, perquè imaginava que anàvem de cap a unes terceres eleccions o bé a un govern presidit per Pablo Iglesias, després d'una pujada importantíssima de vots d'Units-Podem, l'enfonsament del PSOE i l'estancament del PP al voltant dels 115-120 diputats. Em vaig convèncer que això seria així en sentir uns alumnes meus que parlaven de Podem com si fos un partit amb poders taumatúrgics, cosa que em repetien una i altra vegada com fan els fidels que agiten els braços a les esglésies pentecostals mentre el reverend rugeix des del púlpit: Podem arreglaria l'economia, crearia ocupació, donaria una paga als que no tenen ingressos, portaria de tornada a casa tots els joves que ara treballen fora, invertiria en investigació i en ciència, faria fora tots els corruptes, etc. La meva conclusió, en sentir allò, va ser que el pensament màgic s'havia apoderat irremissiblement d'una part importantíssima de la nostra societat. I vivíem, sí, sense tocar el terra sota els nostres peus, en una nebulosa de desitjos transformats en realitats i en deliris que crèiem inqüestionables. Ja no existien ni el dèficit dels comptes públics ni les imposicions europees ni la gairebé fallida d'un país que no és capaç de finançar el seu costosíssim Estat del Benestar. No, res d'això. I n'hi havia prou amb una mena de vareta màgica en mans de Pablo Iglesias perquè tot s'arreglés. M'ho deien professors, jubilats, joves, professionals, empresaris, gent de tota mena. Així que jo m'imaginava un resultat espectacular per a Podem que li permetria governar amb el suport d'un PSOE gairebé enfonsat en la insignificança. Però no va passar res d'això, sinó just al revés.

Per què? Suposo que es tracta de la pregunta del milió i que això tampoc ho sap ningú. Jo crec, de totes maneres, que el Brexit va influir bastant en la gent que estava indecisa o que no sabia molt bé si aniria a votar o no. Perquè de sobte, en veure el que havia passat a la Gran Bretanya amb un referèndum estúpid, molta gent es va adonar dels perills de disparar-se al peu quan es fan propostes enverinades com «el dret a decidir» a Catalunya i a Euskadi (i en totes les altres comunitats que ho demanin «amb especial intensitat»). Podem deia que convocaria el referèndum perquè guanyés el sí. Però, i si guanyava el no, com havia passat a Gran Bretanya? No acabaríem destruint un Estat -imperfecte, sí, però Estat de Dret al cap i a la fi- per substituir-lo per una cosa que ningú sabia què podia ser? I de sobte, un inesperat bany de realisme va il·luminar molts dels que creien que seria molt fàcil. I si no ho fos? I si les propostes arriscades que pretenien resoldre els problemes molt complexos d'una forma molt simple comportessin un gran perill? Doncs sí, després del Brexit, aquesta possibilitat que abans semblava molt remota va anar cobrant més i més força.

I també ha quedat palès que no es pot aixecar un discurs basat en les mentides i en les distorsions històriques, com ha fet el populisme demagògic. No és veritat que la Transició fos una enganyifa que va permetre seguir en el poder a una mena de franquisme camuflat. No és veritat que la democràcia representativa sigui una enganyifa i la democràcia directa (o assembleària, o com vulguin anomenar-la) sigui l'única democràcia que representa de veritat la «gent». I no és veritat, finalment, que la crisi del 2007 l'hagin muntat uns banquers pèrfids i cobdiciosos tancats en un castell amb nom d'heroi templer. No, per a res. Tot és molt més complex. I tot és molt més enrevessat.

Però, compte, si les eleccions de diumenge s'haguessin celebrat fa un any i mig -l'octubre de 2014, per exemple-, quan la crisi de l'ebola i les targetes black, i haguessin concorregut els mateixos candidats amb les mateixes aliances, ara Pablo Iglesias estaria proclamant el seu triomf als quatre vents i tots escriuríem que ell és l'únic polític que té una idea clara de país. I molts poetes ja estarien preparant les seves odes al Gran Cabdill de la Plurinacionalitat i al Gran Líder Suprem del País de Països. Però per sort, o per desgràcia, vivim sense sentir el terra sota els nostres peus. I ningú pot estar segur de res.