Girona Plató

«Tenim, ara, l'oportunitat de fer un recorregut històric i temàtic pels escenaris de la ciutat que han servit la ficció cinematogràfica i les activitats complementàries del món de la imatge en moviment»

01.07.2016 | 09:37

Durant tot aquest estiu i la propera tardor es pot veure, a la casa Pastors de la plaça de la Catedral, l'exposició Girona plató, un recorregut cinematogràfic i televisiu per la ciutat de Girona.

Seguint les petjades pioneres de Lluís Molinas amb el seu llibre Costa Brava, plató de cinema (Girona, 2009), tenim, ara, l'oportunitat de fer un recorregut històric i temàtic pels escenaris de la ciutat que han servit la ficció cinematogràfica i les activitats complementàries del món de la imatge en moviment.

El primer que destaca de l'exposició és el lligam espontani, sense planificació, entre la ciutat i el cinema des de les primeres passes d'aquest nou mitjà. En segon lloc ens sedueix per la capacitat de síntesi i de compactació del contingut de l'exposició, el «Mapa de localitzacions» que ens acompanya per la geografia cinematogràfica de la ciutat. I el gruix del discurs expositiu ens situa davant de les diverses lectures cinematogràfiques que s'han fet de la ciutat com a escenari. Els itineraris per «la ciutat revelada», «la ciutat disfressada», «la ciutat en construcció», juntament amb la «pausa publicitària» i la «pluja d'idees», conformen un recorregut iniciàtic sobre diversos plans que s'encavalquen sense una solució de continuïtat radical. La revelació seria la descoberta dels valors cinematogràfics de la ciutat real per traslladar històries reals, la disfressa seria la transfiguració dels escenaris urbans cap al món de la ficció, i la construcció es correspondria amb la fabricació d'escenaris alterats per transportar-nos a moments històrics diferents.

El valor i el mèrit d'aquesta exposició és la intuïció confirmada que, per acumulació històrica, és un tema que valia la pena repassar; posar junt tot el que fins ara sabíem de manera dispersa i inconnexa té un valor afegit indubtable i fa que adquireixi una dimensió nova i un atractiu diferent.
Una altra cosa és saber si aquest és un actiu econòmic que cal explorar i a explotar; ningú no dubta que Girona, com a plató de cinema, aporta un retorn econòmic a la ciutat. De fet, aquest retorn s'ha anat produint, successivament i esporàdicament, cada vegada que Girona ha esdevingut plató; i això és així diverses vegades a l'any, en moments puntuals de més o menys durada. Un espot publicitari pot ser una setmana de filmació, una sèrie de televisió pot ser un període acumulat d'uns mesos o, en el cas d'una sèrie amb la ciutat com a teló de fons permanent tot el temps, de durada dels capítols de la sèrie. Crec que cal distingir entre l'exposició, d'una banda, i l'intent de capturar el fenomen en un marc organitzatiu que pensa en la ciutat com a font d'inversions i de generació d'oportunitats. I cal distingir, perquè són coses diferents, que corresponen a lògiques diferents; el discurs museogràfic és una cosa i el discurs econòmic n'és una altra. En aquest darrer aspecte, a vegades, intentar capturar el fenomen, fer-lo captiu, normativitzar-lo, té el risc de l'encarcarament i de la pèrdua d'espontaneïtat en les oportunitats successives que es presenten. L'altre risc, naturalment, és convertir la part en el tot i en la justificació absoluta del fenomen. Tornem un instant a Joc de trons; ha estat una oportunitat magnífica, ha congriat una vibració col·lectiva sense precedents, ha aportat valor afegit a la ciutat en el món. Ara bé, allargar artificial ment l'efecte Joc de trons, o pervertir o contaminar la ciutat amb l'imaginari fantàstic de Joc de trons traspassa al terreny de la «ciutat revelada», a la «ciutat disfressada»; i la «ciutat disfressada» serveix pel que serveix, però no per viure millor en la ciutat real que no pot prescindir, ni renunciar, als seus eixos d'identificació urbana i cultural essencials lluny, justament, dels regnes de la ficció.

Tota exposició té uns responsables i és sempre injust ocultar-los. Diguem-ho, doncs, tot pel seu nom; en primer lloc, el fantàstic Pep Prieto, col·laborador d'aquest diari i abocat a les ficcions literàries i cinematogràfiques per escapar del món del realisme social de la seva feina quotidiana, que ha fet de comissari de l'exposició amb la col·laboració de la Laura Merino; en segon lloc, la Cristina Masferrer i l'Eva Micaló, que han dissenyat l'exposició i, en tercer lloc, la Marta Sureda i la Magalí Pons, que han fet prèviament un esforç de documentació que ha estat del tot imprescindible per alimentar-la de continguts.

En l'entramat institucional de la ciutat, l'Ajuntament ha posat aquesta exposició en mans del Museu d'Història de la Ciutat, sota les bones mans de la Sílvia Planas, i del Museu del Cinema, com era obligat per fer ús de totes les sinergies, sota la batuta de Joan Boadas i Jordi Pons i, en darrer terme, del Girona Film Office.

Girona és una ciutat de pel·lícula? És clar que sí, com també és una ciutat de novel·la o una ciutat de ciutadans i ciutadanes que viuen les seves vides, a vegades pensant que hi ha coses que només passen a les pel·lícules, quan en la majoria dels casos no hi ha res que passi en el cinema que no neixi de la més estricta quotidianitat vital.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema