NO VALEM NI UNA PESSETA

02.07.2016 | 00:00

En temps llunyans i una mica més confortables i menys crispats ens denominaven «mileuristes». Ara ens assenyalen com els del «sis-cents». Llavors ens queixàvem, a hores d'ara ni esbufec ja no tenim per alçar la nostra veu de la gana per a tots. Quan tenia mil pessetes les tenia senceres, totes mil. Avui, el bitllet verd a penes ens dóna les peles que no ens arriben ni per al pa ni per a la hipoteca de la meva barraqueta. Truquen a la porta d'entrada i ens diem: «no obris, deuen ser els de la llum.» Silenci de cinc minuts de pànic... «Ja han marxat, apuja la tele i encén la llum fluixeta de la bombeta LED». És l'últim minut de la nit, abans d'allitar-nos amb un parell d'orfidals per a fagocitar la por, aquesta por instal·lada en les neurones. I els darrers xiuxiuejos sota els llençols: «Doncs a mi no em sembla tan malament això del Brexit...»
Són els últims comentaris de la parella abans d'atordir-se en el son. I així, cada nit. Sense resposta ni esperança per a les horroroses matinades que seguiran en la seva casa hipotecada i a punt de ser desallotjats. És l'angoixa que apunyala el meu poble, la gran ignorància que ens han inoculat els del poder polític i mediàtic dels grans que dominen la mal anomenada Unió Europea, que ha enverinat de mort les nostres classes populars (les mitjanes i les treballadores que, en el referèndum entre diversos països que aprovaren aquesta fal·làcia de l'anomenada Constitució Europea, tanmateix votaren en contra perquè mai no van creure que una pesseta tingués el mateix valor tan anhelat del marc, de la lliura o del franc). Afirmo que, un cop més, els nostres pobles han estat enganyats i traïts mitjançant la gran col·laboració entre les dretes en què creien alguns i les esquerres dels altres, amb aquest invent tan pomposament autoproclamat i tan reclamat a hores d'ara anomenat socialdemocràcia. Amb el maquiavel·lisme d'uns i altres, de bracet tots a la una, afartant-se sense empatx del gran botí que servilment posàrem al plat de les seves opípares taules. I ells, engreixant-se. I nosaltres, el poble, secalls i agraïts. A causa de les grans reformes laborals que han danyat greument la seva situació econòmica i del enganyós dret del benestar, i del reclam més elemental d'un somni promès des de les confortables butaques dels neoliberals. Vet aquí el que avui no arriba a entendre la població soferta i afamada, aquesta que fuig obligada a les seves terres, aquesta que demana almoina pels inhòspits carrers, aquesta que espera ja des de la tomba l'operació del seu càncer letal, aquesta que cueja en l'atur amb l'esperança que un dia, aquesta jubilada resignada i sense residència senti les trompetes llunyanes que ressonen en les seves oïdes sota l'indecorós himne del sí o del no al Brexit. Aquestes i aquests que ens retreuen, a més, que siguem vassalls de la dreta o de l'esquerra segons que haguem votat o no el Brexit. En definitiva: que no som ningú ni som res. Ni més ni menys que una pesseta sense canvi possible.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema