la majoria dels votants britànics que van exercir el seu dret en aquest últim referèndum van decantar la balança a favor que el seu país surti de la Unió Europea, amb totes les seves conseqüències. En un proper article intentaré exposar la meva opinió sobre el Brexit i quins efectes podria tenir -o no tenir- en la vida de la gent normal que ni té inversions al Regne Unit, ni depèn del turisme britànic, ni compra productes importats d'allà. Però ara, reprenent el vot a la sortida, sembla evident que hi ha dues Anglaterres i no parlo de tot el Regne Unit: n'hi ha una de rural i de petites ciutats els habitants de les quals estan farts dels malabarismes dels dirigents polítics. A aquesta gent, de vida normal, tant li fa la City londinenca on especulen bancs de negocis i agents de Borsa de tot el món, i molts creuen que Londres ja no és anglesa sinó una megaciutat global que a ells els fa més mal que bé.
Per una altra banda, no puc evitar un cert somriure quan intento suposar què ?haguessin dit determinats polítics o comentaristes de política dels mitjans de comunicació d'aquí, d'allà i de més enllà si el resultat del referèndum hagués estat de signe contrari al que ha tingut. Encara que sigui una mera suposició, crec que probablement s'haguessin congratulat que el Regne Unit de la Gran Bretanya romangués en el si de la Unió Europea. I considero una hipòtesi que les seves opinions haguessin estat en línia amb el resultat del referèndum per la independència d'Escòcia. Llavors, la victòria immobilista va ser glossada pels mateixos que ara fan escarafalls per la derrota del «romandre» en el total dels vots comptabilitzats.
Hem llegit i escoltat moltes insensateses que demostren, una vegada més, que Espanya -com una bona part d'Europa- està en mans d'una casta de polítics professionals de la política i al servei dels interessos econòmics i, sobretot, financers. Compte amb les llibertats de circulació de capitals sobretot, de mercaderies -també- i de persones, encara que aquesta última llibertat «europea» és cada dia més restringida, sobretot pels no europeus occidentals.
La realitat contundent és que el referèndum britànic l'han guanyat els que apareixien com a perdedors. I també és una realitat contundent que el primer ministre convocant -l'aristocràtic i elitista Cameron- ha perdut. I això no només l'ha forçat a anunciar la seva renúncia al càrrec, fidel a un comportament molt sa, aquest britànic, de dimitir. I a sobre li han plogut desqualificacions des de tots els costats dels qui ara s'ha vist que només creuen en els referèndums quan els guanyen. Entre els espanyols que s'han significat a desqualificar els referèndums i el primer ministre Cameron destaca Felipe González Márquez. No m'ha sorprès, perquè ja gens ho fa, del que surt de la boca d'aquest polític que ha estat cobrant d'un consell d'administració en el qual s'avorria, segons va dir ell mateix, però tot i així no va dimitir... que els euros són els euros. Parlo del mateix Felipe González que poc després d'arribar a president del govern d'Espanya es va treure els vestits de pana i de seguida va deixar el camí del socialisme. El mateix que va convocar aquell referèndum OTAN desdient-se d'aquell eslògan electoral «D'entrada, no». D'una OTAN de la qual després seria cap suprem el seu amic i company de partit Javier Solana. Quines coses hem vist -els que tenim uns anys- i potser no coneixen els joves! Aquell Felipe González quan presidia el Govern espanyol dedicava part del seu temps a cuidar bonsais i, entre altres coses, i a no assabentar-se que en les clavegueres del seu govern hi havia un GAL, que assassinava, i del qual mai s'ha sabut qui era el senyor X, fidelment protegit per uns col·laboradors lleials disposats a anar a la presó i a guardar silenci per protegir el seu superior. Ara, Felipe González sembla dedicar menys temps als bonsais i molt de temps a pontificar sobretot el que li dóna la gana. I, com a d'altres que han criticat el referèndum britànic, ha fet evident el pobre concepte que ell i la resta tenen sobre la democràcia.
La democràcia dels temps moderns per a les societats occidentals té precisament els seus orígens en el Regne Unit. La democràcia britànica fa que els seus polítics, fins i tot els perdedors, la defensin encara que els costi -com a Cameron- la seva carrera política i la seva imatge en els futurs llibres d'història del seu país i d'Occident. Al Regne Unit encara hi ha qui creu que un referèndum és, probablement, la millor i la més pura expressió d'una autèntica democràcia. Perquè és la manera en la qual la presa de decisions polítiques -i econòmiques i socials- pels dirigents d'un país es faci en funció de la lliure voluntat expressada pels seus governats.
És decebedor comprovar que una casta europea de dirigents no creuen en la democràcia real, encara que la utilitzin per mantenir els seus privilegis i els dels qui els donen suport financer i els tenen als seus peus. M'admira la democràcia de la Confederació Helvètica, on sovint convoquen referèndums i s'accepten els resultats sense que ningú els qüestioni. I m'admira que en el Regne Unit hi hagi polítics respectuosos de la decisió de la majoria dels votants. I em fa pena que aquí no existeixi aquesta mateixa mentalitat ni aquest respecte pels referèndums. Repeteixo el títol: per què tenen tanta por dels referèndums?
