Les eleccions de diumenge passat van ser una sorpresa pel que fa als resultats que pronosticaven totes les enquestes, fins al punt que l'escrutini feia tuf de trampa electoral si ens atenem a la distància respecte de tots els pronòstics. Si es mira el mapa dels resultats de les eleccions per municipis a tota Espanya, es percep clarament que hi ha dos àrees amb vot diferent, Catalunya i el País Basc. Els altres municipis d'Espanya van votar majoritàriament el PP i una mica el PSOE.
Es parla del vot de la por per explicar el canvi, por a un govern de canvi radical, desconegut, que encarna l'arribada al poder de Podemos. I aquest aspecte no és per deixar-lo desapercebut, és substancial. Resulta que hi ha por a perdre el que es té, por a millorar la desigualtat extrema que hi ha, por a resoldre l'enorme corrupció, por a desfer la injustícia, por a acabar amb l'arbitrarietat del govern dels darrers 4 anys, por a resoldre la pobresa. El vot al PP ha funcionat com a vot útil per continuar com estem, per evitar qualsevol canvi, en una actuació del votant difícil d'entendre. Així... de què ens queixem? De veritat hi ha tanta pobresa i desigualtat? Ningú té voluntat de millorar?
La resposta cal cercar-la en el mapa electoral, en la diferència de vot de Catalunya i el País Basc, les úniques àrees d'Espanya on es va fer la revolució industrial i on avui es fa la nova revolució. Aquesta setmana Luis Garicano, ideòleg econòmic de Ciutadans, va dir, referent a les aspiracions dels catalans: «Yo también quiero la luna». Doncs lluita per aconseguir-la, li vaig respondre jo. Per assolir un futur millor cal treballar i posar-se objectius ambiciosos, camí que segur que estem fent a Catalunya. Malgrat tots els problemes polítics que hi ha al nostre país, l'economia avança de forma decidida en la digitalització, la industrialització, l'exportació i el turisme. Ho fa a empentes i rodolons, però ho fa, davant l'astorament de l'elit de Madrid. Vegeu la notícia aquesta setmana de l'inici de la inversió d'Amazon al Prat de Llobregat, l'acord pel complex BCN World a Vilaseca, o les contínues arribades de dades estadístiques com la del pes industrial de Catalunya a Espanya: Catalunya suposa el 23,1% de la producció d'Espanya, mentre que la segona regió és Andalusia amb un 11,4% i la tercera la Comunitat Valenciana amb el 10,6%. Madrid té el 7% de la indústria espanyola. Pel que fa a l'exportació les dades són semblants, amb un pes de l'exportació catalana del 25,5% sobre l'espanyola mentre que Madrid segueix amb 11,7% i País Basc amb un 9,3%. I el mateix passa amb el turisme, on Catalunya té el 25,9% del total, seguit de Canàries amb el 17,7% i de Balears amb el 17,5%, que suposa el 61,1% del total del turisme que ve a Espanya.
Fa pocs dies vaig sentir dir a un camioner de Múrcia que l'única àrea d'Espanya on es carreguen camions és a Catalunya, una simplificació visual del que explico. Ara podríem continuar amb les dades percentuals pel que fa a patents, a recerca, a publicacions científiques... i sempre arribaríem a la mateixa pregunta: per què Catalunya amb una població del 16% d'Espanya té el 25% de la seva activitat que modernitza? Per què Espanya no vol lluitar pel seu futur?
Durant la primera revolució industrial es va dir que el centre i el sud d'Espanya no l'havia volgut fer perquè els terratinents no volien un moviment que els podia portar conflictes, que preferien la tranquil·litat de tenir a la gent treballant a l'agricultura per a ells, amb salaris baixos i poca formació. Ara ens hauríem de preguntar quina és la resistència a no voler fer la quarta revolució industrial. És l'ajuda en forma de subsidis que permet anar vivint sense gaires maldecaps? Per què territoris que tenen ajudes europees del 50% en inversions industrials com Extremadura, Castella la Manxa i Andalusia, no n'augmenten la indústria?
La meva resposta és que ja els està bé el que tenen, assumeixen la seva condició d'anar fent, no tenen per què aspirar a tenir la lluna, admeten una vida contemplativa. La resposta es troba en el mapa electoral de diumenge, la mateixa que ha anat fent des del segle XIX, canvis sense trencaments, evolució a poc a poc, agricultors del PER, miners i funcionaris que volen el mateix pels seus fills. Aquesta filosofia de sobreviure, sense aspirar a gaire més, que podem trobar en moltes cultures del món, només té un problema: no pot aportar res al suport econòmic de l'estat del benestar i ha de poder tenir altres zones geogràfiques que ho facin per ells.
Les eleccions de diumenge han demostrat que Espanya no vol canviar, no vol ser ajudada, no vol escoltar, fa menyspreu de les ajudes a transformar-se... llavors què hi fan Catalunya i el País Basc en aquest espai? Aportar els recursos que ells no poden pagar. La història ha mostrat des del segle XIX que la possibilitat de canviar la política espanyola per transformar-la de l'especulació a la producció és missió impossible. Continuar en aquesta situació mentre estem en l'euro esdevé una llosa per a la nostra economia i per a les nostres aspiracions, car nosaltres sí volem la lluna. Marxem?
