S'han fet moltes especulacions sobre els motius del resultat de la contesa electoral del passat dia 26. A les vuit i cinc del vespre de diumenge, Podem&Cia superaven el PSOE i, si s'aliaven, ja gairebé teníem govern d'esquerres, progressista. Però, mitja hora després, el castell s'enfonsava: la veritat era que el PP havia guanyat gairebé a tot arreu, amb un milió més de vots que el 20-D, regalats entre Barcelona, la resta de Catalunya i la resta d'Espanya. Immediatament va sorgir la paraula "frau", però es va retirar de seguida: la sospita va desaparèixer per impracticable, no pas perquè no hi hagués gent que considerés el PP capaç de fer-ho. Hi havia prou evidències d'aquesta capacitat de joc brut. La primera sorpresa la van donar les enquestes a peu d'urna, habitualment fiables. Però no van valorar que hi ha molta gent reticent a reconèixer que ha votat i s'atribueix un fals progressisme dient que vota Podem. Ni tampoc van valorar adequadament la por a la incertesa que suposava un triomf esquerrà o de les conseqüències del Brexit.
En canvi, hi ha un fet que, crec, no s'ha destacat prou, i que palesa fefaentment el cabdal ètic i, sobretot, el concepte democràtic predominant. Com és possible que un partit submergit en sospites, acusacions, investigacions i condemnes de corrupció, protagonista actualment de l'atac més greu a la democràcia des del 23-F del 1981 -cas J. Fernández Díaz-, no solament no ha estat castigat per la ciutadania (fent-lo fora del poder) sinó que el premien amb un milió més de vots? Com es pot certificar millor la impunitat amb què han viscut i, segur, amb què viuran? Això és el que hem après en 41 anys de democràcia? Anem aviats!
