Aquest juny passat, enllà de les eleccions que van deixar el panorama que van deixar, per a Catalunya ha resultat molt complex. Ornaren la campanya electoral alguns paràmetres del tot significatius. Vegem-ne alguns. La CUP-Crida Constituent (CUP-CC) es refermà la nit del dimarts 7 en la decisió d'esmenar la totalitat dels comptes que el Govern de Carles Puigdemont presentà l'endemà al Parlament. Amb aquesta decisió -sumada a les esmenes a la totalitat de Ciutadans (C's), PSC-PSOE, Catalunya Sí Que es Pot (CSQP) i el PP-, els comptes del vicepresident i conseller d'Economia i Hisenda Oriol Junqueras foren els primers de la història que no superaren el primer tràmit parlamentari. El pacte que obligà el president Mas a fer un pas al costat quedà en paper mullat. La paraula de la CUP, més que en entredit, sota zero.
El descontentament del sector més procliu a l'acord amb Junts pel Sí -liderat per l'organització Poble Lliure- amb aquells postulats de la CUP s'abocà al cap de deu dies, el 17, al fet que sis dels quinze membres del secretariat anunciessin en una duríssima carta la seva decisió "irrevocable" de dimitir de l'òrgan que gestionava el dia a dia del partit. No va servir de res que la CUP anunciés abans, el dia 15, que el secretariat es dissoldria oficialment el dilluns 20 per escollir una nova direcció. El 20, doncs, l'actual executiva, ja en funcions, acordà elaborar el reglament de les eleccions internes. El text, que ha de regular el vot telemàtic aprovat, com la proposta mateixa de renovar l'executiva a l'assemblea d'Esparreguera al maig, haurà de ser ratificat pel consell polític aquest mes de juliol. La intenció és que no hi hagi candidatures individuals per a les 11 de les 15 places que es renoven i que els equips elegits obtinguin el 65% dels vots. La intenció última és evitar la polarització entre els membres en l'òrbita de Poble Lliure (els "coloms") i els d'Endavant (els "falcons"). Es vol que el tercer sector no adscrit a les entitats anteriors prengui rellevància per afavorir que hi hagi més cohesió. En aquesta nova executiva, si la militància ho ratifica, hi hauria Quim Arrufat, entre altres personalitats que el partit vol recuperar segons es va saber al seu moment.
El segon paràmetre va saltar el vespre de dimarts 21 gràcies al digital Público. L'escàndol de les converses de fa dos anys, a les vigílies de la jornada de participació del 9-XI-2014, entre el ministre de l'interior espanyol Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya, Daniel de Alfonso. Unes converses enregistrades al mateix despatx del ministre i on queda clar que el govern espanyol cercava draps bruts a cappares de CDC i ERC per tal de desacreditar-los, que ha estat el causant de la prostració de la nostra sanitat, que volia canviar el president Mas per Germà Gordó i altres temes de clavegueram polític dels quals, sembla, n'havia d'estar perfectament informat Mariano Rajoy. En un país normal el ministre ja hauria dimitit. Aquí el ministre es posà a jugar el paper de víctima i el magistrat antifrau amenaçà de fer anar el ventilador, com si no estigués obligat a guardar el secret dels casos que investigava. Malgrat els recolzés certa premsa madrilenya, la premsa estrangera se'n va fer ressò sense noses ni censures. Deixem la francesa, alemanya o italiana i centrem-nos en l'anglosaxona, que diuen que sol actuar amb democràtica neutralitat. El Financial Times assegurava que el fet "aixeca interrogants sobre l'extensió dels vincles entre els polítics i els funcionaris encarregats de fer complir les lleis", cosa que considera "un tema recurrent en la història recent d'Espanya". The Guardian exposava que el ministre de l'Interior està "cridat a dimitir", i destacava que el president Mariano Rajoy ha donat suport a Fernández Díaz tot assegurant que el ministre "ha donat explicacions clares". La BBC parlà de "tempesta política". En plena campanya electoral, havent demanat tots els líders autonòmics i hispànics -Pablo Iglesias, Pedro Sánchez, Albert Ribera- la dimissió del ministre i havent denunciat en el fet la responsabilitat de Rajoy... a veure ara qui podrà pactar amb ell sense obligar-li a fer un pas al costat.
El tercer paràmetre, el dia de sant Joan: al Regne Unit guanyaven el referèndum els partidaris de la sortida de la UE. Quan treus el tap de l'ampolla dels esperits, no hi ha manera de fer-los tornar a dins. Davallada de les borses més enllà d'un espantall.
I, així, arribaren, amb un panorama ple de tensions i pors, les eleccions del passat 26 de juny. El sondeig de FORTA de les 8 del vespre s'equivocà escandalosament. Al final de la jornada, el panorama, respecte al desembre passat, havia canviat poquet. PP, malgrat els escàndols de corrupció (pensin en el País Valencià o en el Fernández Díaz gate) havia passat de 123 a 137 diputats, el PSOE havia aguantat la batzegada i de 90 havia baixat sols a 85, Podem i confluències havien quedat igual amb 71 escons (quina decepció s'endugueren els seus líders!), C's s'havia donat la gran patacada (de 40 baixava a 32) i les perifèries aguantaven: ERC amb 9; CDC amb 8; PNB, 5; EH Bildu, 2; i CC, 1.
La pedra a la sabata, desenganyem-nos, tornava a ser Catalunya. Quan un problema no es vol resoldre, sempre acaba surant. El desembre hi havia la possibilitat de fer una gran col·lació PP-PSOE però Pedro Sánchez s'hi hagués fet la pell. Quedava una solució: PSOE (90) + Podem (71) + ERC (9) + els convergents de Democràcia i Llibertat (8) feien una folgada majoria de 178 diputats. A servidor, que vaig viure a l'Itàlia del pentapartito, allò no li resultava gens estrany ni encotillat. Sumaven, però no volien que fos dit. Els barons del PSOE van prohibir a Pedro Sànchez de pensar-hi, tan sols. No es podia dependre dels catalans! I s'enrocà amb C's (una minoria de 130 diputats que no va anar enlloc amb unes sessions d'investidura lamentables). Ho han pagat tots dos, el PSOE i C's: els socialistes no van veure bé el matrimoni amb C's i els votants pervinguts del PP han preferit tornar a la matriu que no pas seguir amb la marca blanca.
Ara les coses estan si fa no fa. La victòria del senyor Rajoy, que ningú no la hi discuteix, és una victòria amarga. El PP (137) vol una gran coalició amb PSOE (85), però Sánchez s'hauria de baixar els pantalons. Com es passa a dir que no pot pactar amb un corrupte com Rajoy i fer-ho? Com es passa a responsabilitzar-lo del les converses del clavegueram de Fernández Díaz amb el director de l'Oficina Anticorrupció i oblidar-se'n tot seguit? I això també val per al senyor Rivera. El PSOE només es podria abstenir si s'aconseguís que Rajoy fes un pas al costat com va fer Mas. Però al PP hi ha molts ganivets a l'aire i no són tan generosos: abans d'això, terceres eleccions! El PP també podria fer pinya amb C's, PNB i CC i sumar 175 escons justos. La cosa seria dèbil i els bascos s'hi jugarien el futur proper (eleccions autonòmiques a la tardor). En el fons PP necessita els catalans (i no fa pas tant de temps que Aznar hi pactava). Sumant PP (137), C's (32) i CDC (8) ja farien majoria. Seria un centredreta ben vist a Europa. Però... no tinguin pas cap por que succeeixi. Els catalans som el dimoni amb banyes perquè demanem poder decidir el nostre futur. I és clar, no crec que ni Junqueras ni Homs es venguin l'electorat que ha resistit millor del que es pronosticava per un plat de llenties.
