la gran majoria de la gent diu que considera indispensable per a una bona convivència "tractar els altres com voldries que et tractessin a tu". Però l'experiència mostra que moltes vegades això es diu afegint-hi una reserva, que no es pronuncia perquè fa lleig dir-la, semblant a "si en fer-ho no em perjudiques". Com que qui escolta la part dita en veu alta també s'imagina la segona part callada, la major part de la gent hi està d'acord.

El que realment porta la pau entre membres d'una família, entre veïns, entre persones, entre grups ètnics i entre estats, és única i exclusivament la primera part, la que es diu en veu alta. La segona part, la que s'amaga i es calla, empitjora o fa malbé la convivència. Hi ha també el problema dels governants als quals els ciutadans reclamen, sense amagar-se ni avergonyir-se'n, que "sobretot no facis res que em perjudiqui". És també el problema que ha de resoldre el responsable d'una família quan ha de vetllar pel futur dels seus membres, sobretot si són fills petits.

Quan es presenten els refugiats, o els immigrants sense papers, aquests fets apareixen immediatament. Em baixarà el sou? Se'm reduirà la subvenció? Perquè encara que alguns discursos polítics recomanin sortir de l'euro i tornar a la pesseta per situar la màquina d'imprimir bitllets a Barcelona o a Madrid, la gent sap perfectament que si no augmenta la producció de mercaderies i serveis, a la llarga l'augment del nombre de bitllets no serveix de res.

D'entrada, a tots ens fan llàstima i no voldríem que ni immigrants ni refugiats es trobessin en la situació en la qual es troben. Unes quantes persones prenen iniciatives de denúncia de les nombroses irregularitats en què incorren els governants europeus: filferrades, subministrament d'armes, vulneracions del dret humanitari, pagaments a l'estat turc (Armènia, Kurdistan?) perquè ho accepti, etc. Altres prenen iniciatives d'ajuts materials i econòmics. Però el que s'aconsegueix és molt poc.

La raó és senzilla. La gran majoria dels ciutadans occidentals segueix al peu de la lletra la segona part oculta "si en fer-ho no em perjudiques". Com que els polítics ho saben, no fan més que seguir el que els demana la majoria dels ciutadans. La culpa del que fa la Unió Europea, i l'avergonyeix, no és dels polítics, sinó de la majoria dels europeus. Recordeu el valent començament d'Angela Merkel i el revés electoral que li ha costat.

No m'estranyaria tampoc que les reticències de molts governs europeus a obrir una mica més l'aixeta d'entrada de refugiats vingués motivada per la por que els cossos de seguretat no puguin garantir les bones intencions de tots els nouvinguts. En això, els governants segueixen també la petició dels votants: "sobretot, que a mi no em passi res". Ajudar els desconeguts comporta un risc i són pocs els convençuts que Déu els ajudarà a ajudar.

Els fets descrits porten majoritàriament a un impuls instintiu de rebuig a l'acceptació de refugiats en quantitats significatives. Però la persona humana, quan vol, sap decidir per sobre de l'instint. Si no és un egoista empedreït, veurà i acceptarà que un refugiat sense casa, sense ingressos, gairebé sense res, que ha arribat a aquest país buscant una vida millor, té dret a compartir transitòriament una petita part de les mercaderies i serveis, encara que molesti. Encara que no hagi pogut produir res i la seva presència faci baixar els salaris. Al cap d'un temps, ja podrà fer augmentar la producció de mercaderies i serveis i restablir el nivell salarial. A Catalunya ho sabem prou.

Benvingudes siguin les denúncies d'associacions dedicades a promoure el respec?te dels drets humans, entre ells el d'establir-se i treballar on cadascú hi vegi oportunitats de viure millor. Benvinguts siguin els gestos i els oferiments per rebre refugiats que fan algunes institucions. Però no oblidem que són els ciutadans els qui, a través del seu vot a les eleccions, orienten els governants europeus. I és el canvi dels ciutadans el que farà canviar la política europea sobre refugiats. El canvi d'opinió dels ciutadans és lent, però es pot accelerar obrint la democràcia, amb llistes obertes, fent que cada polític faci cas als seus propis electors i no a qui el posa a la llista. Les llistes tancades i la disciplina de vot porten necessàriament que tots els candidats busquin objectius de la més àmplia acceptació: "sobretot no et perjudicarem". Però un candidat de llista oberta que vol lluitar perquè no es retalli el dret d'immigrants i refugiats a buscar residència i treball on pensa trobar-ne, sí que ho pot fer, dirigint-se ell personalment al seu sector de votants compromesos.

Demano a totes les ONG preocupades pels drets humans que lluitin també per la supressió de les llistes tancades i de la disciplina de vot. És l'única possibilitat que puguin emergir diputats capaços de redreçar democràticament el "sobretot que no em perjudiquis", i fer que la gent confiï més en el fet que, deixant que els refugiats refacin la seva vida entre nosaltres, aconseguirem més mercaderies i serveis i viurem tots millor.