La política no és un art senzill, precisament perquè no respon a una racionalitat estricta. A la primera línia abunden les cortines de fum, la simulació, la utilleria i la teatralitat. Un dels principals líders de la campanya a favor del Brexit, Nigel Farage, no s'està de reconèixer, passat el referèndum, que havia mentit reiteradament durant la campanya i que les seves promeses eren falses. Aquestes declaracions van provocar la indignació, en sentir-se enganyats, de molts dels seus seguidors i la indiferència de tants altres que, al cap i a la fi, l'únic que desitjaven era veure confirmats els seus prejudicis. En la política de masses, la propaganda s'usa com una arma biològica que busca contagiar sentiments i emocions primàries en lloc de plantejar debats civilitzats, amb idees, dades i xifres reals.

El resultat del referèndum britànic posa sobre la taula alguns dels riscos associats al que convencionalment s'anomena "nova política". El Brexit constitueix el primer triomf clar del populisme global i de la seva narrativa de la rancúnia, sobretot si acceptem que el cas grec va ser un trist preludi encoratjat pels errors de la política alemanya. Amb el pas del temps, no quedarà més remei que reinterpretar críticament el paper d'Alemanya al llarg d'aquests anys: llegir la política europea en clau dels interessos nacionals no ha estat un privilegi exclusiu dels partits populistes ni de països díscols com el Regne Unit, sinó una constant temptació a la qual ha sucumbit el projecte comunitari en el seu conjunt. Paradoxalment, només un organisme independent com el BCE ha apostat per una Europa més integrada i més solidària, evitant en repetides ocasions el col·lapse de l'euro.

Allò característic del populisme és la rancúnia, la por i l'il·lusionisme. Com una maledicció bíblica, el seu afany consisteix a dividir les nacions, senzillament perquè no creu en la llibertat ni en la pluralitat i, de fet, tampoc confia en el poble al que diu defensar. La distinció maniquea entre bons i dolents, entre la gent i la casta, se situa a les antípodes de la consciència ciutadana de la democràcia, on la llei regeix igual per a tots sense distincions. El peculiar mite plebiscitari que confon la democràcia amb un perpetu dret a decidir ens ha mostrat aquests dies les seves greus limitacions: ¿quines són les conseqüències de dividir una societat per un grapat de vots? De quin poble parlem? ¿Escòcia contra Anglaterra? ¿Els jubilats contra els joves? Un 52% enfront d'un 48%? Quina ficció és aquesta que trenca amb quatre dècades d'integració europea, de legislació compartida, d'intercanvi comercial, de solidaritat mútua?

La primera conseqüència del Brexit ha estat la caiguda de la borsa europea. La segona segurament serà més complexa, ja que implica la reacció de la UE. Els socis de la Unió s'han de comprometre amb la pervivència de l'euro i avançar amb més decisió cap a la integració fiscal, pressupostària, militar i -per què no?- política. L'alternativa suposa mantenir-se com un espai de lliure comerç, amb els seus indubtables avantatges, però també amb contradiccions tan evidents que difícilment poden garantir la supervivència de la moneda única. A dia d'avui, el futur de la UE es troba davant d'una disjuntiva: o més Europa o més sobirania, o una millor Europa o el descrèdit creixent de la Unió.

Alemanya i França, Espanya i Itàlia s'enfronten als seus propis dimonis nacionals. La crisi econòmica ha accelerat la sentimentalització de la política. La confusió dels desitjos amb la realitat, de la utopia amb que sigui possible, ha soscavat moltes de les línies Maginot de la UE, entre les que s'inclou la impossibilitat d'una marxa enrere. Sense fer cas al consell d'un anglès universal, Isaiah Berlin, el Regne Unit ha decidit "endarrerir el rellotge", com si això fos convenient. Londres i Brussel·les pactaran en dos anys un acord acceptable per a tots dos -el comerç resulta en aquest sentit la millor argamassa, com ha assenyalat Juan Ignacio Crespo-, però els riscos per a la Unió no han fet sinó començar. És l'hora de la política i no dels laments pels errors comesos. I Berlín ha d'assumir el seu lideratge no en clau nacional -la defensa dels seus interessos-, sinó a favor d'aquest miracle que és l'Europa comuna.