que quedi clar que aquest encapçalament de l'article no és una petició, és una afirmació. De fet ja ho sóc, però vull que m'ho deixin continuar sent; i que no m'hagi d'estar fent la pregunta constant de: què soc? Ja fa temps que molts professionals del sector teatral català hem descobert que això no és França a nivell del respecte i valoració que tenen pel seus "artistes". Vivim en un país on hem anat deixant escolar per l'aigüera un patrimoni de professionals de l'escena que, amb carreres més o menys sòlides i estables, es van dessagnant dia a dia, aprimant-se, fins a tornar-se invisibles als ulls d'aquells que un dia els varen mirar amb admiració i respecte. De qui és la culpa d'aquest desgavell? Quan va començar aquest desori?

De fet, en la cultura mediterrània, els "faranduleros" sempre han estat vistos amb més desconfiança que no pas respecte com a dipositaris d'un ofici antic. Quan les coses anaven bé, quan les aigües baixaven plenes d'aliment, aquí tots vàrem acceptar conformitat a canvi de manteniment. Però si no hi ha narradors i narradores d'històries d'altres, si no trobem àgores de debat dins temples teatrals, si la gent ja no necessita alimentar l'esperit perquè té més urgència d'alimentar l'estómac, vol dir que alguna cosa, tots plegats, no hem fet bé. La televisió és territori de pocs, el teatre no permet viure'n, les produccions no són contractades i ningú ja no es recorda dels "artistes" que un dia els van commoure. Això ja ho explicava Thèkhov en la seva obra breu El cant del cigne.

Malgrat el terratrèmol professional dins el sector dels actors i les actrius hi ha un factor que no podran tombar; i és la força d'una vocació. Quan s'ha entès que aquí no ens salvarà ningú sinò la nostra pròpia capacitat de sobreviure i reinventar-nos, de trobar noves vies de posar-nos davant d'espectadors reals o virtuals, quan has comprovat que ningú no donarà la cara per tu perquè som una minoria poc rentable i a vegades incòmoda, llavors apareix la clau que et fa sentir que és això i només això al que et vols dedicar. Van Gogh deia: "que el meu dolor sigui la meva força. No em puc ocupar del que la gent pensa de mi. Cal que jo hi vagi per endavant...".

Copso la realitat i la duresa del moment. La misèria personal dels que només volíem ser actors i actrius d'un poble. Ara tot es redueix a focs d'artifici i batalles fratricides per aconseguir minuts de glòria i pagar el lloguer a final de mes. Jo creia que aquestes coses mundanes i brutes no tenien res a veure amb un ofici d'art i d'excel·lència que fa 35 anys vaig escollir en solitari. I si tot això fos una oportunitat i no la història d'un fracàs? I si de cop entenguéssim que les nostres vides necessiten d'aquest mirall cruel per dir-nos a nosaltres mateixos que si hem arribat fins aquí és per alguna cosa que ens tocarà explicar?

Van Gogh, cansat de ser un incomprès, es va plantar davant el poble i va dir: "...encara que no us agradi, sóc pintor!". Doncs això mateix!