Cartes

06.07.2016 | 00:00

Què li han fet a la platja
de l'Escala?
Montserrat Vilarmau Martí. L'Escala-manresa.
Sóc l'Home de mar de la Punta;?només sóc un llop de mar que ja no surt a pescar, però des de la Punta, aquest lloc privilegiat on sóc des de l'any 1979, amb una placa que recorda la feina feta per la gent del mar, segueixo, a través de les converses que escolto a prop meu, els batecs de l'Escala, el meu poble que porto dins del cor.
Abans que vinguessin les excavadores, aquest indret em feia reviure aquells temps que els pescadors hi arribàvem amb les barques carregades i les deixavem avarades fins l'endemà. I aquell primer dia, com han passat els anys, que el pare se'm va endur amb ell a la mar. Era petita, la platja del meu poble, però suficient per fer-hi ballades de sardanes, cantades d'havaneres, festes, i encabir-hi terrasses que omplien de vida les nits d'estiu. I el Carrilet, quina alegria quan el veia arribar a la Punta, carregat de mainada que em feia adéu amb la mà en passar! Trobo a faltar els seus xisclets, i no entenc aquest enrenou. Tal com ha quedat la platja, un núvol de sorra s'endinsa al poble quan entra la tramuntana. Els esglaons de ciment, cara a ponent, resten buits la major part del dia. Cap senyal ni barrera que impedeixi saltar a la mar des de la riba, un indret amb uns perills que conec molt bé.
Estic trist perquè no han servit de res les signatures que es van recollir entre la gent del poble i també de fora, per impedir aquestes obres, que no es veien amb bons ulls; qui els ha decidit no ha tingut present que no és assenyat navegar amb el vent en contra. Això m'ha dut a la memòria una conversa que vaig escoltar: cap senyera, cap símbol que es faci ressò que a Catalunya és temps de canvis, uns canvis que estic segur que la majoria d'escalencs desitgen, és present a la Casa de la Vila. Em sap greu.
Per això, de nit, quan només la remor de la mar m'acompanya, giro el cap vers l'horitzó i deixo que els records m'acaronin: veig la Platja de les Barques com era abans, i recordo amb orgull, aquells temps difícils que la nostra senyera estava prohibida, i jo, jove i atrevit, la posava al pal major de la barca quan era mar endins.

Patricia Langdon-Davies
Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque.
Torroella de Montgrí.
Fa uns dies s'han presentat a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols les memòries narratives El llibre del forat al mig de la Col·lecció Josep Pla. La seva autora, Patri?cia Langdon-Davis, va néixer l'any 1922 a Essex. En aquest llibre explica la seva vida anglesa abans de venir a viure a Catalunya. Fa cinc anys la mateixa col·lecció va publicar les memòries sobre la seva vida catalana amb el títol El gat, unes llavors i quinze llibres i el subtítol «Una anglesa ve a viure a Catalunya el 1950».
A la presentació hi va ser present Patricia Langdon-Davis, que ara té més de 90 anys. Els encarregats de fer-la van agrair a l'autora que hagués compartit la seva autobiografia amb tots nosaltres, a banda d'excel·lir amb una gran qualitat literària en la seva escriptura. També li van voler agrair el fet d'explicar tota una sèrie de detalls de la vida quotidiana d'uns anys de la història europea tan importants per entendre la història actual.
Si el contingut del primer llibre publicat versava sobre els anys que va regentar juntament amb el seu home, el reporter de ?guerra John Langdon-Davies, l'hotel Casa Rovira a Sant Feliu de Guíxols, el contingut d'aquest segon narra la seva infantesa, adolescència i joventut. En parlar del període de la joventut comença un paràgraf dient: «De l'Anglaterra de la postguerra a l'Espanya de la postguerra», just quan ella decideix de venir a viure a Catalunya.
Bé podem dir-hi, com a resum, que és gràcies a obres com la present que un del principis de la cultura, la conservació de la memòria, es fa més evident en aquesta lluita permanent contra la mort que és la vida i, sobretot, mirar de no caure i repetir els mateixos errors.

Creient, practicant i pecador
Miquel Mompio i Azemar. riudarenes.
Sóc creient per educació i formació rebuda, practicant per l'opció personal i voluntària i pecador com tots els homes de la terra que són redimits, pel gest d'amor del Pare a enviar-nos el seu fill Crist, que ens va redimir amb un xec firmat amb sang.
Un senyor que l'hi dic senyor perquè és ministre també s'ha declarat creient i practicant, però a resulta d'unes gravacions certes ha actuat amb nocturnitat i traïdoria per desacreditar unes persones que defensen un altre projecte polític que no és el seu. Jo no el jutjaré, això sols ho pot fer Déu i la seva consciència, però quina indecència, no entenc com pot i vol mantenir-se en el càrrec, quin projecte polític vol mantenir el seu partit??La mentida, la calúmnia i el desprestigi de les persones que no pensen com ells, una vegada més haig de dir : Quina pena, quina vergonya.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema