La setmana passada en el programa de La Sexta El intermedio, que presenta el Gran Wyoming, un periodista va recollir respostes de persones pels carrers de Madrid i per l'aspecte extern es podia assegurar pertanyents a classe alta o mitjana, sobre el tèrbol afer del ministre de l'interior, Fernández Díaz, que presumptament s'ha servit del fosc aparell de l'Estat per espiar polítics sobiranistes.

Tots els entrevistats, votants del PP, ho justificaven i quasi ho aplaudien, excepte dues dones, que consideraren que l'actuació havia estat joc brut, vergonyós i immoral (aquests dues senyores van justificar el vot al PP apel·lant a la por a Podem), tanmateix a tots els altres no sols els semblà correcte sinó necessari i meritori l'ús indegut del ministeri i valer-se del poder amb fins bastards. Si es preguntava pel contingut de les converses entre el ministre i l'exresponsable de l'oficina Antifrau no hi donaren cap importància, fins consideraren que era un deure moral i polític escoltar els partidaris de la segregació.

Bé. Aquesta és una realitat. En qualsevol país europeu una actuació com la del ministre provocaria dimissions en cadena, un terrabastall en el parlament i grans titulars en la premsa. Aquí podem posar una medalla al ministre per exercir amb cura i elegància el càrrec de ministre de l'interior. En el cas del Watergate, que el Partit Republicà gravà les converses a la seu del Partit Demòcrata, no sols van tombar al president dels Estats Units, en Richard Nixon, sinó que 40 persones anaren al calabós.

Podem i C's són els dos partits que poden considerar-se perdedors, uns hi afegeixen el PSOE, que ha tret els pitjors resultats de la seva història, tanmateix els esmorteix la patacada del PSOE el fet de propagar que temien que tot els aniria pitjor, puix que Podem se'ls menjaria de viu en viu; des que en Rajoy mana tot ha anat de mal borràs a can PSOE.

Que C's no millorés el resultat és explicable. C's és un partit artificiós, sense base, tot pivota a redós d'un líder omnipresent, l'Albert Rivera, que no ha sabut o volgut promocionar altres dirigents. Sempre he escrit que C's és un bluf i crec que no m'he equivocat gaire.

Les expectatives electorals per Podem eren celestials, l'enlairaven a ser la segona força amb vots i escons. Hi ha una certa analogia entre el nostrat Tripartit i Podem. La primera part del tripartit va suscitar l'admiració de moltes persones, feia gràcia, i li perdonaven els errors i entremaliadures adolescents de nou vinguts a l'alta política. Els tripijocs, desordres i contradiccions entre els tres partits, en el cas d'ERC la seva contradicció interna, va ser consentida durant un llarg període, fins que en Carod-Rovira expulsat del govern fanfarronejà exhibint que la clau del govern només la tenia ell.

Podem també principià alegre, amb un important suport social. Il·lusionà. L'impuls juvenil fins contagià les classes mitjanes, les més castigades per la crisi, les grans perdedores, però les vaguetats de Podem, llocs comuns, els simplismes polítics, i les contradiccions quan se'ls colla bé, han allunyat a molts votants i molts d'ells han votat abstenció. L'èxit electoral en les eleccions al Parlament d'Europa els va inflar d'optimisme guanyador, ratificat el 20-D, que interpretaren com un assaig general del 26-J.

Podem concurria en els debats televisius perquè els amos dels canals consideraven que feien pujar l'audiència i així augmentava i s'encaria la publicitat, però també cal pensar en una maquiavèl·lica maniobra del PP per difondre i afavorir una nova esquerra a l'esquerra tradicional a fi d'esquinçar i torpedinar el PSOE, el seu partit rival tradicional. Si efectivament existia un pla per promocionar Podem, ara Poden xocarà contra un mur sòlid: l'aliança del PP amb el PSOE puix que a cap dels dos els convé donar més oxigen a un partit de descamisats, nascut al carrer de la indignació. Alguns ja han sentenciat la nova formació tot presentant-la com una olla de grills condemnada a fotre un pet com un aglà.

Podem ha abusat massa de la gestualitat, de l'aparença, de l'exhibicionisme gratuït: el nadó en el Congés sense cap necessitat, els petons a la boca entre homes, el seu aspecte desmenjat i alliçonador, com si ells tinguessin tota la veritat i els altres vivissin enfonsats en la tenebra de l'error. S'han anat fent antipàtics, aplaudits pels seu públic fidel, el qual durant el dia de les eleccions els va votar molts cops virtualment a la xarxa. Alguns votants, començant pels més addictes d'IU que no aprovaren la coalició amb Podem, s'han cansat de l'espectacle formal trencador, de la gratuïtat del gest, de la vacuïtat del mot.

En la segona temporada de la sèrie danesa Borgen el partit minoritari acaba inversemblament assolint el govern puix els majoritaris no es posen d'acord amb la persona que ha de dirigir els destins de la nació. Així per art abracadabrant aquells que no pintaven res es veuen ungits pels petits déus de la política i la cap de llista acaba esdevenint la primera ministra.

El PSOE no estima en Rajoy, PP no estima Pedro Sánchez, C's no estima Rajoy, sí a Pedro Sánchez, però aquesta estima no suma vots suficients per encimballar-lo a la presidència. El PP no estima en Rivera per llanguerut i nouvingut. Qui estima a qui? Només hi ha una persona estimada pel PP i pel PSOE en el Congrés dels Diputats de Madrid, la representant de Coalició Canaria, Ana Oramas. A veure si al final s'escenificarà un capítol de Borgen. «D'on menys es pensa, salta la llebre».