En política, ens ensenya Alexis de Tocqueville, «l'efecte dels esdeveniments s'ha de mesurar menys pel que són en si mateixos que per les impressions que produeixen». Atenguem als fets en primer lloc. Tant en les generals de desembre com en les de juny, els resultats de Podem han estat espectaculars. Han aconseguit dividir a l'esquerra espanyola en dues parts gairebé simètriques, sumant milions de vots i liderant comunitats autònomes tan decisives com Catalunya i el País Basc. El PSOE, en canvi, ha patit una doble derrota sense precedents en la llarga història del partit. Tot i que encara manté certes quotes de poder territorial, el bucle negatiu en què viu immers prossegueix el seu avanç, assetjant per tots els fronts. No obstant això, les impressions sobre el moment actual de l'esquerra espanyola són oposades: Podem ha arribat al seu zenit amb Iglesias i, alhora, els resultats del 26-J han constituït un gran fracàs per les seves perspectives de prendre la Moncloa; per la seva banda, Pedro Sánchez ha aconseguit salvar els mobles, encara que hagi estat en el minut de descompte. En realitat, en els últims 24 mesos, el triomf de Podem em sembla indiscutible. Per exemple, ha sabut imposar un llenguatge polític que afavoreix obertament les seves tesis, de la mateixa manera que a Catalunya el sobiranisme controla el debat públic. Són dades que no hem de menysprear, ja que segurament aquest nou discurs, que aspira a l'hegemonia cultural, està cridat a seguir protagonitzant l'enfrontament partidista en els propers anys, i no només a Espanya sinó també a tot el conjunt d'Europa.
El populisme es mou bàsicament des de dues coordenades: la por i la rancúnia. No són equivalents, encara que en ocasions es retroalimentin entre si. En les generals del juny, la por va mobilitzar uns vots; l'enuig i la ràbia, uns altres. Per al Partit Popular els resultats van ser acceptables, tot i que la seva situació parlamentària continua sent molt precària. Però, de nou, la impressió que va causar la nit electoral va ser la d'una gran victòria de Mariano Rajoy. La seva candidatura va aconseguir capitalitzar el vot de la por a la ruptura. Rajoy oferia més del mateix, en un moment d'incipient recuperació econòmica gràcies als forts vents de cua (el baix preu del petroli i els tipus d'interès per terra, al costat de la fortalesa del consum privat a Espanya i Alemanya). Rajoy s'oferia a més com l'únic garant de l'estabilitat, enfront de la indesitjable italianització de la política espanyola. El seu triomf va ser més gran que el que reflecteixen els números, fins al punt que difícilment es podrà demanar el seu cap a canvi d'un pacte. Una altra prova més de l'error que per al PSOE/Ciutadans va suposar no apostar per una gran coalició després del 20-D. Ara, el marc ha canviat. I la sensació general també.
El PP i el PSOE saben -o haurien de saber- que només han guanyat temps. Temps perquè la Unió Europea pugui avançar en la integració de les seves polítiques, el que permetria aclarir alguns dels dubtes i ansietats que tenallen l'economia comunitària. Temps per accelerar moltes de les reformes necessàries al nostre país i que xoquen amb els interessos partidistes del «més del mateix». Temps per combatre la corrupció, sanejar les institucions, dotar-les d'una major transparència i exemplaritat, i pactar fórmules de consens sobre la qüestió territorial. Temps per recuperar la confiança social, abans que el procés de la degradació democràtica s'acceleri de forma irreversible. «Cal vèncer la demagògia amb democràcia»: són paraules també de Tocqueville, que va pronunciar quan assistia com a parlamentari a la revolució de 1848. Cal avui dia realitzar una lectura similar a la seva. El temps que s'ha guanyat no és per deixar-lo podrir ni per jugar als interessos partidistes de curt termini. La pèrdua de la confiança social constitueix un fet greu que no pot deixar-se de costat. La lectura correcta del moment exigeix ??generositat i, segurament, sacrificis, pedagogia i política en majúscules. El contrari només conduirà a alimentar la temptació de la ruptura: un risc que, com ha succeït amb el Regne Unit, ens introdueix en una perillosa terra incognita.
