Pel que es va observant, la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea (el famós Brexit) va per llarg i caldrà negociar-la capítol a capítol. En un primer moment, l'obligada simplificació mediàtica, va transmetre la impressió que la catàstrofe era imminent. Les borses es van enfonsar, les cancelleries de mig món van expressar la seva preocupació, i un exèrcit d'analistes va fer un detallat relat dels mals que ens esperaven des dels més variats punts de vista. No n'hi havia per a menys. L'inesperat resultat del referèndum va agafar per sorpresa l'opinió pública de banda i banda del canal de la Mànega i va produir les obligades conseqüències polítiques.

El primer ministre David Cameron, el frívol convocant de la consulta popular, va anunciar immediatament la seva dimissió, tot i que la va ajornar fins al moment de triar el seu substitut per al càrrec en la convenció del partit conservador prevista per després de l'estiu. I els diputats laboristes van aprofitar l'ocasió per demanar la renúncia del seu cap de files, Corbyn, a parer seu massa esquerrà, però aquest no va fer cas de la proposta, sabedor que encara gaudeix del suport de la base social i dels sindicats. I no van parar aquí els descarts.

L'exalcalde de Londres, Boris Johnson, potser el candidat amb més possibilitats de substituir Cameron, va renunciar també a aquesta possibilitat, i deixa via lliure a l'actual ministra d'Interior, Theresa May, una dama amb fama de prudent. Però les renúncies no van afectar només el bàndol del govern ni el de l'oposició, perquè poc després es va saber que Nigel Farage, cap visible dels partidaris del Brexit, abandonava la direcció del Partit per la Independència del Regne Unit un cop assolit l'objectiu per al qual s'havia creat. Encara que sense renunciar, per descomptat, a l'acta i el sou d'eurodiputat al parlament europeu des d'on vigilarà que la sortida es faci sense empènyer i amb tota classe de garanties. Al cap i a la fi, la Gran Bretanya és la segona economia de la Unió Europea, el segon país més poblat de l'àrea comunitària, i disposa d'una important força militar dotada d'armament atòmic. A més d'això, manté, des de sempre, una relació privilegiada amb els Estats Units i forma part, juntament amb ells, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, de l'aliança anomenada dels Cinc Ulls, dedicada des del final de la II Guerra Mundial a espionatge militar i a la conquesta de la superioritat econòmica angloparlant sobre la resta de països.

El que influirà el Brexit en l'estabilitat de la Unió Europea i en la seva política de defensa a través de l'OTAN, està per estudiar. De moment, la Gran Bretanya sembla no tenir pressa per sortir, ja que el referèndum és consultiu i la data perquè s'iniciï el període formal de separació depèn de l'executiu de Londres. Pel que sembla, estem davant d'un nou episodi del joc que manté Anglaterra amb el continent europeu. És a dir, estar dins o fora segons convingui al seu interès momentani. L'escriptor i periodista britànic G. K. Chesterton en la seva Breu història d'Anglaterra deia que l'ànima dels habitants de les illes era tan intricada com el perfil de les seves costes.