Afalta d'altres possibilitats, Rajoy vol muntar un govern sota el principi minimalista que menys és més i sense altra comesa que la d'aprovar els pressupostos de l'Estat i arreglar els assumptes amb la Unió Europea. Ni més, ni menys.
Si el millor govern és el que menys governa (o el que menys es nota), la proposta de Rajoy no pot ser més apropiada i liberal. Encara que res tingui de nova.
El minimalisme en la seva versió zen és la tècnica de govern que aquest senyor de Pontevedra practica des que es va guanyar, fa quatre anys, el dret a governar amb una còmoda majoria absoluta.
Ja llavors va formar un govern de mínimes proporcions, amb pocs encara que no necessàriament ben escollits membres. Després va multiplicar durant un parell d'anys, cert és, els decrets, les lleis i altres maldats destinades a retallar drets a la gent en el Butlletí Oficial de l'Estat. Però fins i tot en aquest període d'activitat desenfrenada se les va empescar perquè fes la impressió que la que es movia era, en realitat, la seva vicepresidenta. Rajoy, que alguna cosa té de l'esperit burleta dels dimonis, se les arreglava per oferir la impressió d'estar per sobre de la melé.
Finalment, les eleccions del desembre de l'any passat li van proporcionar al president l'oportunitat d'entrar en estat d'hibernació, cosa que ha de ser el suprem estat de consciència i abandó en certes branques del budisme. Gràcies a l'empat que el va transformar en el més manaire en funcions de manar menys, Rajoy va poder alleujar per fi la seva agenda i lliurar-se -ara per obligació- a aquesta forma refinada de ioga introspectiu que els italians anomenen dolce far niente. És a dir: la dolça obligació de no fer res i que a més et paguin per això.
Tot el bo s'acaba, infeliçment. Un cop acabada sense desempat la pròrroga de sis mesos que va seguir a les eleccions del desembre, la millora en la puntuació del seu partit obliga al president a buscar-se la vida (és a dir: el govern) per mitjà dels pactes, transaccions i tripijocs habituals en aquests casos. El primer ministre segueix en funcions, naturalment; però en aquesta ocasió li toca a ell dir alguna cosa als seus opositors, que en realitat són tots.
Lògicament, el minimalista Mariano Rajoy ha trobat la solució a les seves dificultats aritmètiques per formar govern en la proposta d'aquest Consell de Ministres limitat en els seus poders a dos o tres assumptes substancials. La seva tasca consistiria a aprovar els Pressupostos de l'Estat, evacuar els projectes imprescindibles per a la rutinària governació del país: i poc més.
Encara forçada una mica per les circumstàncies, la idea no pot ser més fabulosa, en tots els sentits de la paraula. De faula resultaria, per descomptat, que els governs poguessin constituir-se a partir d'ara sota estrictes principis de minimalisme.
Podades les seves competències fins al mínim, el Govern es limitaria a un parell de reunions a l'any per donar compte d'aquells pocs assumptes. Un president i un parell de ministres -tres, com a màxim- en farien prou per donar compte de l'encàrrec, amb el lògic estalvi de sous i possibles comissions per a les arques públiques. I millor encara que tot això, un Executiu de mínims deixaria de reglamentar als seus súbdits fins a la manera més correcte de ficar-se al llit. A veure si, amb sort, el pla de minigovern de Rajoy estableix un precedent per al futur.
