Admetem-ho: Girona és l'antítesi de la generositat als bars. No cal ser José Antonio Labordeta i córrer pe les ?Espan?yes cantant poemes trobadorescos per adonar-se que si et demanes una canya a qualsevol local del centre de la ciutat, recentment batejada com a «Braavos» (i no precisament per la popularitat de les seves patates braves), difícilment t'agrairan la consumició ni que sigui amb un ridícul platet de blat de moro de cortesia comprat al Mercadona. I encara menys amb una tapeta de pescaíto frito o xoricets... On s'és vist! En cap manual del bon hostaler hi ha escrit que els bars hagin de practicar de manera obligada aquest reeixit ritual que està comprovat que en altres indrets estimula i potencia les consumicions en quantitats ingents, cert, però per favor, una mica d'alegria! Que per fanfarronejar a la resta del món l'etiqueta Joc de trons som molt bons, però després, a l'hora de la veritat, som més garrepes que el paio que somiava que s'estava prenent un cafè sol i es va despertar per no pagar-lo.

I què passa amb el wi-fi? L'actualitat mana, ara i sempre, i l'accés gratuït a internet ha passat a ser, en molt poc temps, un plus quasi innegociable en aquest tipus d'establiments. A veure, que tampoc es tracta d'exigir totes les comoditats del món per fer una birra, però amb la ximpleria que porta tothom a sobre amb les xarxes socials, tampoc cal ser un Mark Zuckerberg per entendre que wi-fi més tapes és igual a publicitat gratuïta, amb comentaris, piulades i instagrams positius pel mig, un contingent d'inputs que poden arribar a ser, fins i tot, tant o més efectius que algunes campanyes publicitàries. Això sí, o l'ofereixes o no l'ofereixes, però sense tiquets d'accés a wi-fi limitat, que són encara més tronats que servir un refresc sense olivetes. Ni que la gent anés als bars a descarregar-se porno! O sí?

Finalment, no vull deixar de parlar de dos temes que com a usuari professional de bars i cafeteries considero prou rellevants. El primer fa referència a la premsa: si decidim oferir-la, siguem variats, si us plau, una mica de tot amplifica el públic, i sobretot l'esperit crític i el punt de vista, que bona falta ens fa a tots últimament. Quin sentit té oferir capçaleres esportives que segueixen l'actualitat del mateix equip? Mai ho he entès. El segon tema apunta a la (il·)lògica dels preus. L'any passat vaig anar a fer una volta a un bonic poble costaner que comença per Platja i acaba per d'Aro. Per dues canyes petites que estaven més calentes que el pixum d'una cabra albina em van clavar set euros en un local de l'avinguda principal. No me les va servir cap personatge famós, tampoc em van practicar cap massatge amb final feliç, extres que per un moment vaig pensar que anaven inclosos amb el preu. Tot i així, els vaig deixar una gran propina. I no vaig tirar de la cadena. Va ser un acte de generositat que va sortir del més profund del meu ésser. I mai més ben dit.