Tres senyors amb bombí

09.07.2016 | 00:00

«La Unió Europea, ara per ara,
és una anomalia tan excèntrica
i tan meravellosa com la que representaven aquells
tres senyors amb bombí»

fa segles, a l'estació Victoria de Londres, vaig veure tres ?se?nyors amb vestit fosc i bombí que esperaven el tren llegint el diari (potser era el Times, o més aviat el Daily Telegraph, que era molt més conservador). Això va passar a començament dels anys 70; era l'època del glam rock i dels hippies psicodèlics que escoltaven The Incredible String Band, i en aquells anys gairebé no es veien cavallers amb vestit fosc i bombí. M'hi vaig fixar perquè per a mi eren una imatge molt rara, com treta d'aquella sèrie meravellosa, Los Vengadores, i perquè representaven una Anglaterra que ja havia desaparegut per complet i que a mi m'agradava molt. Imagino que ells eren molt conscients de la seva extravagància i per això es proposaven sortir al carrer amb el seu vestit fosc i el seu bombí, com si encara visquessin en els temps de Sir Anthony Eden, quan Anglaterra o la Gran Bretanya encaren podien creure's el centre del món, tot i que el centre del món ja s'hagués desplaçat a un altre lloc (a Nova York, potser, o a Los Angeles, o a cap lloc en concret).
És improbable que aquests tres cavallers del bombí estiguin vius; si algun és viu, deu tenir ja gairebé noranta anys, però em pregunto què haurien votat en el referèndum sobre la Unió Europea del mes passat. La permanència? Ho dubto molt, perquè ells es consideraven uns excèntrics que seguien aferrant-se a una forma de vida desapareguda pel pur plaer i pel pur orgull de seguir sent molt British. Al començament dels 70, quan els vaig veure a l'estació Victoria, Gran Bretanya acabava d'entrar a la Unió Europea (que llavors tan sols era el Mercat Comú). Feia poc que s'havia adoptat el sistema mètric decimal. I feia molt poc que s'havia canviat la complexa divisió de la lliura en penics i xílings i mitges corones per una altra basada en la divisió centesimal, encara que la gent no s'havia acostumat a les noves monedes i les considerava una intromissió absurda dels «continentals» en la seva forma de vida. Un taxista va intentar estafar-me un cop tornant-me un vell farthing (la quarta part d'un penic) dels temps del rei Jordi VI, però potser me'l va donar per fer-me veure que ell seguia tenint afecte a aquelles monedes de bronze que s'havien deixat d'usar el 1960.
Aquella moneda no tenia cap valor, però era molt bonica: al revers tenia un reietó, l'ocell més petit de Gran Bretanya, i jo me la vaig guardar amb molt de gust, igual que aquells senyors de Victoria Station es posaven el bombí-un altre objecte tan inútil com el quart de penic- simplement perquè els feia sentir-se orgullosos de la seva manera de ser, igual que els ferrocarrils, igual que els diaris The Times o el Telegraph, igual que la monarquia o les curses de cavalls o les llargues i complicades partides de criquet els matins d'estiu. I per això mateix, aquests tres senyors s'obstinaven a seguir comptant amb xílings i corones i mesurant les distàncies en peus i en iardes. I si avui estiguessin vius, haurien enviat al diable la Unió Europea i totes les seves absurdes reglamentacions. I sense pensar-s'ho, de tot cor, haurien votat pel Brexit. I això mateix és el que han fet molts britànics actuals, els seus fills o néts, que somien a tornar a viure en un país irreal que ja havia deixat d'existir quan aquests tres senyors es posaven el seu barret fort.
El curiós del cas és que la Unió Europea, ara per ara, és una anomalia tan excèntrica i tan meravellosa com la que representaven aquells tres senyors amb bombí. Per imperfecta que sigui, i per enfangada que estigui en la burocràcia i en la ineficiència, és l'únic projecte polític que intenta mantenir uns valors que estan en decadència a tota la resta del món. L'Estat del Benestar, les formes civilitzades de convivència, el parlamentarisme, el respecte a les minories, la llibertat de moviments, l'escrupolosa acceptació de la llei: tot això és el que representa la Unió Europea. No hi ha res comparable a cap altre lloc del món, però nosaltres la menyspreem perquè la considerem caduca i feixuga i passada de moda, igual que els barrets forts i els diaris, igual que els trens que anaven parant a totes les estacions i feien sonar el xiulet davant del cap d'estació.
Per paradoxal que sembli, els britànics que han votat en contra de la Unió Europea han votat en contra de les seves velles monedes de farthing i d'aquells senyors tocats amb bombí. Han votat a favor de la intransigència, han votat a favor de l'odi, han votat a favor de la por. I a sobre han fet un pèssim negoci. Ja s'ho faran.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema