La por és lliure

Si un va per aquí dient a la clientela que la por canviarà de bàndol, el natural és que efectivament els entri certa aprensió als que poguessin sentir-se al·ludits, amb raó o sense. I si a més el líder màxim els amenaça amb un inquietant "Tic, tac, tic, tac" a manera d'ominós compte enrere per a l'arribada del nou règim retrorevolucionari, sembla lògic que s'estengui el pànic.

El que és estrany és que després d'intentar ficar-los la por al cos a una part dels votants, Iglesias es queixi que se li hagin espantat. Efectivament, molts dels electors que podien dubtar entre votar a aquest, a l'altre o quedar-se a casa, es van sentir prou acovardits com per engreixar amb la seva papereta el partit en el Govern. Fins i tot si li van donar el vot sense gaire convicció.

Tan dolent és votar per por com tractar d'infondre-la als que no pensen igual que un. La por és una emoció defensiva i per tant reaccionària que tendeix a retroalimentar-se.

El mateix partit que, segons Iglesias, va acabar per atemorir una part de la clientela a la qual es dirigia és al seu torn un producte d'altres pors de la gent. La por a la globalització que està abaratint els sous a tot el món, per exemple; o la creença que les noves tecnologies i/o la immigració poden deixar-lo a un sense feina. Aquests temors van donar ales als partits que a Itàlia, França, el Regne Unit o Espanya es presenten com a alternativa a un sistema que al seu judici ja està esgotat. Per la mateixa raó podrien oposar-se a les lleis de la gravitació universal: i segurament amb semblant èxit.

Ja es diguin Farage, Iglesias, Le PenGrillo, els nous polítics coincideixen en oferir solucions simples i, en conseqüència, atractives per a la part més desassossegada de la població. Bàsicament es tractaria de posar-li portes al camp de la globalització, mitjançant el retorn al vell Estat emmurallat per fronteres en el cas del britànic Farage o la francesa Le Pen. Una mica més subtils, Iglesias i l'italià Grillo veuen l'arrel del problema en la mundialització dels mercats que, combinada amb el poder dels grans grups financers, expropia la sobirania dels Estats nacionals. I raó no els falta, per descomptat. La mateixa Unió Europea és un projecte encara inacabat de cessió de competències de les nacions que, en bona lògica, hauria de concloure en el naixement d'un supraEstat més o menys federal.

Infeliçment, els remeis que proposen els nous partits són de difícil, si no impossible, aplicació. Consistirien a limitar la lliure circulació de les mercaderies i fins i tot la de les persones, amb els resultats que ja estan començant a témer a Gran Bretanya els que tan alegrement van decidir aïllar-se del seu mercat europeu natural.

Si a això s'afegeixen en el cas d'Espanya els rampells leninistes i la profusió de punys en alt que acompanyen la posada en escena de Podem, fàcilment s'entén que a una part de l'electorat comenci a entrar-li el cangueli. El mateix Iglesias ho ha constatat en atribuir a aquesta "por" la relativament mòdica collita que va obtenir el seu partit a les urnes quan ja es veia a les portes de la Moncloa.

Potser ara hagi descobert que la por és lliure i no convé excitar-la.