després de les eleccions del 20 de desembre i del 26 de juny, s'han pogut escoltar un cúmul d'afirmacions sobre la legitimitat per governar i sobre la responsabilitat dels dirigents polítics per facilitar l'accés al poder d'un partit o altre. En aquests debats, sovint allunyats de l'objectivitat a causa de l'interès i la conveniència dels mateixos implicats, s'han barrejat conceptes per, a parer meu, tractar de desvirtuar els principis essencials del nostre sistema parlamentari. Per això, resulta convenient realitzar una sèrie de puntualitzacions al respecte.

Agradi o no agradi, en un sistema parlamentari el poble no tria al president del Govern. Ni a la convocatòria de les eleccions ni en les normes electorals hi ha arguments que vinculin els vots dels ciutadans a la persona que ocuparà la Presidència de la nació. De fet, ni tan sols cal que aquest tingui la condició de diputat. N'hi haurà prou que gaudeixi de la confiança dels membres del Congrés, encara que no hagi passat per les urnes. Així són les regles ara com ara i, mentre no es modifiquin, ens hi hem d'atenir. Cosa ben diferent és que es defensi la conveniència de canviar de sistema i tendir cap a models més presidencialistes en els quals, a una volta o dos, el poble designi directament el líder de l'Executiu. Fins i tot jo em sumaria amb entusiasme a aquesta proposta de reforma si estigués correctament plantejada, perquè el model actual comença a donar evidents signes d'esgotament, quan no mostres de caducitat. Però, en tot cas, es tractaria d'una controvèrsia de cara al futur.

El present intent d'equiparar una majoria simple de vots i/o escons a un dret d'accedir al càrrec governamental és una patent distorsió de les nostres normes, a més d'una maniobra poc elegant de desinformació i de manipulació de la ciutadania. Paradoxalment, el concepte de majoria, per molt matemàtic que sigui, pot utilitzar-se de diferents maneres i per defensar postures molt diverses. Evidentment, els cent trenta-set diputats del Partit Popular aconseguits en les últimes eleccions generals (entre ells, dos d'Unió del Poble Navarrès que, de ben segur, acabaran en el Grup Mixt) són més que els vuitanta-cinc obtinguts pel Partit socialista Obrer Espanyol (un d'ells, de Nova Canàries, que tampoc es quedarà a les files del PSOE). No obstant això, també evidentment, aquests mateixos cent trenta-set diputats populars són una minoria enfront dels dos-cents tretze que resten per conformar la totalitat de la Cambra Baixa.

El mateix podria dir-se del pacte PSOE-Ciutadans de fa alguns mesos. Els seus cent trenta diputats (cent trenta-un, comptant el de Coalició Canària en segona votació) sumaven més que els del llavors primer partit en nombre d'escons, però a la investidura es va evidenciar l'esterilitat d'aquella suma, ja que tenia davant a més de dos-cents representants. Per tant, en absència de majoria absoluta, també es pot al·legar una hipotètica majoria (legitimadora o no) en funció dels rebutjos que aquesta generi, i no al·ludint tan sols a l'argument de posseir més seients que els rivals a l'hemicicle.

Davant la possibilitat d'unes hipotètiques terceres eleccions, doncs, la crida a la responsabilitat s'ha de fer a tots els implicats en el procés. No comptant cap formació política amb majoria absoluta per governar, cal pactar. O, dit d'una altra manera, cal cedir. Ni el més votat pot imposar el seu programa i el seu concret candidat, ni els restants grups o coalicions poden exigir la totalitat de propostes i el repartiment de càrrecs. És hora de buscar les coincidències en comptes d'insistir en les diferències i, a partir d'aquest punt, començar a construir un projecte. I és precisament per dur a terme aquesta tasca quan tots han de ser generosos. Sembla raonable que els qui han obtingut menys suport cedeixin en major mesura, però sense oblidar que cap d'ells compta amb el suficient suport ciutadà per governar per si sols. Si els que aspiren a ser autèntics homes d'Estat (tots, sense distinció) posseeixen un mínim de sensatesa, s'hauran de desprendre del seu orgull i la seva vanitat, cedir part dels seus interessos particulars i centrar-se en els interessos comuns. Altrament, ja poden anar posant data als pròxims comicis.

Una última matisació sobre les denominades "línies vermelles". Els nostres polítics poden negociar i debatre sobre multitud d'assumptes, però no sobre el compliment de les normes. Podran decidir canviar una llei, però hauran de respectar-la fins que es modifiqui. Potser acordin reformar la Constitució, però hauran de garantir el seu compliment mentre no s'iniciïn els tràmits per a la seva revisió. Contràriament al que es diu per aquí, ells sí que tenen línies vermelles, perquè ni estan per sobre de l'ordenament jurídic ni poden desvincular-se de l'Estat de Dret. Almenys, mentre Espanya continuï inclosa en l'òrbita de països democràtics i constitucionalistes.