Des de Girona ens mirem les festes de Sant Fermí amb la condescendència que ens dóna saber-nos superiors, haver-los passat la mà per la cara a l'hora d'organitzar una festa. Veus fotos de Pamplona aquests dies i tot el que hi ha és alcohol, diversió, sexe, gresca, crits, rialles, en fi, una bacanal sense romans. O sigui, res. Ni comparació amb Girona i el seu Temps de Flors. Si a Pamplona hi ha sexe pels carrers, a Girona hi ha laborioses abelletes que pol·linitzen flors. Si a Pamplona corren davant dels toros, a Girona els visitants van amb caminador, bastons o cadira de rodes. Si a Pamplona acaben amb les existències d'alcohol, a Girona no hi ha turista d'edat provecta sense una ampolleta d'aigua a la mà. Si a Pamplona porta tothom penjada una bóta de vi, a Girona portem el braç de gitano penjant del dit. I no continuo que em vénen ganes de plorar.

Què sabran els de Pamplona, del que és entrar corrents de la terrassa a l'interior del bar, i no perquè vinguin els toros sinó perquè han tocat les dotze i està prohibit sopar al carrer. Què sabran els desgraciats navarresos de l'adrenalina que suposa no poder ajuntar taules de les terrasses, ells que ni taules necessiten per menjar. Però si són uns avorrits que es passen la nit cantant i ballant sense que cap veí els denunciï ni hi vagi la policia local a tancar bars. A Girona sí que sabem disfrutar, per això critiquem els Sanfermines. A més, aquí sonen les campanes tota la nit, i a Pamplona dubto que ho disfrutin, i si sonessin no les sentirien per culpa dels cants, la música, els gemecs, l'alcohol i el soroll de tots els pecats. I altre cop em ve la ploranera.

A Girona, en fi, no hi ha perill de cap violació a una jubilada que vingui a Temps de Flors, pobreta. Ni que deixés la porta de l'habitació mig oberta i s'esperés amb un déshabillé, com explica Josep Maria de Segarra a Vida privada que feia una vella burgesa de Barcelona a qui li van dir que els anarquistes es dedicaven a forçar les aristòcrates. A Girona sí que sabem divertir-nos. I torno a plorar.