El votant sempre té raó

12.07.2016 | 00:00

«El president en funcions se sent tan desatès pels seus seguidors habituals que ha de recórrer a Felipe González, perquè li permetin continuar a La Moncloa»

Tot d'una, els votants ?espa?nyols no estan a l'altura dels polítics amb aquest passaport, i molt menys de l'excelsa alçada dels analistes incandescents. En acudir a les urnes, els electors es distreuen amb opcions emergents, o no distancien prou la llista més votada. No s'han emancipat del bipartidisme, sinó del partidisme a seques. La massa votant va ser creada per delegar, no per prendre la democràcia pel seu compte. Els seus dictàmens recents són més ambigus que l'oracle de Delfos, es neguen a donar suport a les sigles de tota la vida. S'han tornat incontrolables, no se'ls canalitza ni mitjançant els big data. Des d'aquests pressupostos, no cal estranyar-se que triomfi el veredicte inaugurat per Artur Mas quan unes eleccions catalanes els van sortir tortes: Els votants s'han equivocat. O en la seva versió radical: Els votants han votat. La papereta a l'urna torna a ser pitjor que un desafiament, és un error.
Mentre la Gran Coalició deixa pas a la Gran Abstenció, és obligat repescar el Dürrenmatt de «quins temps, en què cal lluitar pel que és evident». El dogma bàsic proclama que el votant sempre té raó, aplaudeixi o denigri les centrals nuclears. Abunden els règims en què no preval l'axioma de la solvència indiscutible dels electors, però ningú s'atreviria a considerar aquests països com a democràtics. Aquí mateix, l'únic punt de convergència entre partits antagònics és l'escàs entusiasme dels participants a la festa electoral del 26-J. Fins els neòfits de Podem consideren que en els seus adeptes s'ha infiltrat el germen del dubte. Prengui's com a exemple incendiari a Podem l'antany flegmàtic general Julio Rodríguez, amb el cèlebre tuit postelectoral en què sentenciava que «la meitat dels electors no volen cap canvi. No creuen en l'ètica, i això... comença a ser perillós». El perillós és escoltar paraules tan inquietants, de llavis d'un alt càrrec uniformat i armat. No es requereix cap ètica per votar, i molt menys per triomfar en la política des de la immensa majoria de partits de l'espectre. La suma de milions d'opinions cancel·larà els errors, i ningú té més raó que un altre. Aquesta asserció elemental queda tan distant que sembla evangèlica, quan presideix totes les declaracions de drets humans que els partits ratifiquen sense necessitat de llegir-les.
El PP celebra la recuperació de centenars de milers de votants, però a canvi d'oblidar la consolidació de la pèrdua d'altres milions de subscriptors als que suposa errats. El PSOE considera resignat que ja ha perdut tots els seus electors d'esquerres, per la qual cosa no pagarà cap preu per donar suport a Rajoy. El president en funcions se sent tan desatès pels seus seguidors habituals que ha de recórrer a Felipe González, perquè li permetin continuar a La Moncloa. No es conforma amb el vot de l'històric líder socialista, a sobre l'obliga a rubricar manifestos públics de suport. En l'era de la democràcia clàssica, un candidat de la dreta causaria immediata repugnància al seu ramat si gaudís de la ratificació de «váyase señor González».
La desqualificació del votant no és asèptica. Els líders dels quatre partits dominants pretenen fer callar l'evidència que, en qualsevol altre país, els resultats en les dues últimes eleccions obligarien a fer-ne dimitir a tres o quatres. En l'obligada comparació, el Regne Unit ha portat massa lluny la retirada dels polítics després d'un resultat demolidor a les urnes. El referèndum del Brexit no només s'ha cobrat els caps de perdedors com David Cameron. També han caigut vencedors com Nigel Farage i Boris Johnson. Si més no, l'exalcalde de Londres s'acomiada amb un veredicte que desagreuja els votants. «El veredicte de la història serà que els electors britànics van encertar». Sona a Churchill, però és redundant. Els electors no poden fallar, per definició.
Els analistes han aportat el seu entusiasme al descrèdit del votant, perquè sota les seves pretensions teòriques l'identifiquen amb el cunyat enganxós. O amb el cònjuge que acaba d'abandonar-los. En la fèrtil collita de textos que posen en dubte la qualitat del votant espanyol, ni un sol dels signants es considera inclòs en la categoria d'electors menyspreables que denuncia. L'estadística ens ensenya que la majoria de persones es consideren millors conductors que la mitjana. Els equivocats són els altres, un dictamen del 26-J que navega entre l'autocommiseració i l'autocomplaença. A propòsit, qui no llegeixi aquest article, s'equivoca.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema