Conec molta gent que, abans de ser pare, ho tenia claríssim: «Si és nen, es dirà així. Si és nena, aixà». Ui! N'estaven superconvençuts... Però quan es trobaven amb la criatureta en braços, patapam!, l'hi entaforaven un nom diferent del que ens havien estat venent durant anys i panys.

No és ben bé això, però s'hi assembla, el que els hi ha passat als fundadors del Partit Demòcrata Català (PDC). L'invent, ja ho sabeu, s'hauria pogut dir Més Catalunya. O Catalans Convergents. O Junts per Catalunya. Però la rebel·lió poc imaginativa de les bases, ai!, va preferir aquest nom que, t'hi posis com vulguis, és un remake del nom del partit d'Antoni Castellà.

D'acord: les altres opcions eren igual de tremendes i poc originals. Però és que trobar noms que funcionin bé és un repte. Costa molt. Neurones, suor i fonemes. No és estrany que tants pintors s'apuntin al famós «Sense títol» quan han de batejar un quadre. Perquè no tothom té la capacitat de Dalí, per exemple, per convertir-lo en un acudit, un embarbussament o una frase enlluernadora.

Hi ha títols magnífics que surten de seguida, però no passa gaire sovint. Fins i tot els poetes i els novel·listes més excel·lents pateixen per trobar una combinació de paraules atractiva, un ham eufònic i llaminer que ens convidi a entrar dins la seva obra. Quants autors han vist com l'editor o el marxant llançava la seva proposta a la paperera i la substituïa per una de ben diferent!

D'aquests jocs de mans nominals no se n'escapa gaire ningú. Ni tan sols els partits que decideixen refundar-se un cap de setmana xafogós de juliol.