la copa europea m'ha semblat tan entonada com l'Europa que la sosté: ben poc. De totes maneres em va alegrar que guanyés Portugal, jo vaig animar des del sofà: aquí viu la vella Ibèria. Una Europa sense Anglaterra i amb dos socis semifeixistes a Hongria i Polònia. I França en plena psicosi d'inseguretat: van retenir l'equip francès a l'hotel perquè s'havia detectat «un bony sospitós». Al final era un negre que sortia de la dutxa. Portugal i França: la meitat de cada quadrilla era negra i, juntes aquestes dues meitats, potser haurien clavat una pallissa a l'altra selecció blanca, amb Cristiano Ronaldo o sense.
Això també passa als Estats Units, on els negres dominen, de manera aclaparadora, diversos esports, inclòs el bàsquet i l'atletisme. La culpa no és d'ells: atrapats sense pietat, embotits en sentines infectes, morts per malalties desconegudes i tractats amb el menyspreu i el fuet, només els més forts (o els més llestos, a l'estil de Spike Lee), van sobreviure: tenen un bon patrimoni genètic. Ara els policies els liquiden amb un gallet realment fàcil: més de vuit-cents en un any. Per ser gent tan forta se'ls en moren molts, senyor xèrif. I no perquè ara estiguin pitjor els negres, sinó, precisament, perquè estan menys malament. Els maltractadors també han emergit de les seves corts just quan els drets de la dona es consolidaven.
Hi ha una revolta de l'Amèrica blanca i fracassada (white trash) -incapaç de barrejar-se amb altres races, tan bé com li aniria- contra l'ascens de negres, hispans o asiàtics. La borsa de les vides: no totes cotitzen igual. Els jueus moren d'un en un; els palestins, per dotzenes. Només cal veure el dramatisme amb què s'ha encaixat la mort de cinc policies blancs a Dallas, davant del gotejant menyspreu per la integritat dels negres com a costum. Se'ls recomana calma, paciència, i és cert que res no els podria beneficiar més. Però la paciència no és infinita ni encara que la cultivis cada diumenge a l'església. De moment, Obama ha esquivat les bales: als altres els costa més.
