Em desperto i -Monterrosso- el mal de cap encara és aquí. Migranya. Espantosa. Nàusees. Calfreds. Sensació de rigidesa. El trobar-se malament en estat pur.
M'embolico el cap amb una tovallola molla i és agradable. Aconsegueixo adormir-me mitja hora més que sento com un parèntesi d'una tortura estúpida, un oasi de calma en mig d'un sense-sentit, trenta minuts restats al patiment absurd. Fa molta calor, massa. Aquesta nit no podia dormir i he tret un matalàs a la terrassa. M'he estirat a sota el cel estrellat i he vist dos estels fugaços. He demanat dos desitjos -el segon m'ha costat molt, perquè amb el primer ja en tindria prou.
Durant molts anys, quan he hagut de pensar un desig -un aniversari, un angelet, que són aquelles flors blanques que semblen de cotó que bufes quan ets petit, un bisbe fet per casualitat i que m'ha fet molt de riure i molta il·lusió («hem fet un bisbe! Trau, botó, trau botó, si es corda sí, si es corda no, un, dos, tres, botó!»)- he demanat la felicitat, perquè sempre m'ha semblat que no té gaire sentit demanar coses que ens hi acostin quan la podem demanar directament -i l'executor del desig ja s'encarregarà de donar-li forma-. Aquesta vegada he gosat demanar una altra cosa que m'agradaria molt i espero no haver-me extralimitat.
Una vegada la meva germana petita va fer no sé quants anys, molt pocs, quatre o cinc, i va bufar les espelmes i li vam dir que demanés un desig i ella es va concentrar molt i molt i va bufar amb una ca?ra que traspuava il·lusió per tots els porus de la pell. Després, no me'n vaig poder estar, li vaig preguntar d'estranquis -va, diga-m'ho, què has demanat?- i amb uns ulls angelicals i oberts com plats em va dir «un po?ni» i ho vaig trobar profundament entendridor. A les 3.40 h la veïna ha sortit a fumar-se un cigarret a la terrassa i ha parlat una mica amb el gos -l'animal només ha fet bup-.
Els veïns de la dreta han estat desperts pràcticament tota la nit -el llum de la cuina encès; també uns quants cigarrets al balcó-. Hi ha mol?ta vida nocturna. He observat que les tres o quatre gavines que han passat per sobre meu -diria que eren gavines tot i que no n'estic segura, eren ocells grossos i blancs- ho han fet, soles, d'una a una, amb lapsus de mitja hora pel mig com a mínim, sempre en la mateixa direcció i m'ha semblat molt curiós (per si hi ha algun lector interessat en els desplaçaments ornitològics, ho han fet sempre d'est a oest, o filant més prim, de nord-est a sud-oest).
Entro al menjador, els tres gats a terra buscant els punts més frescos de la casa, en estat de sopor profund -s'estaran així fins a la nit, quan comenci a refrescar; llavors s'activaran i començaran una activitat frenè?tica caçant mosquits i papallones fins que es torni a fer de dia-. Tallo un quart de síndria que hi ha a la ne?vera a trossets, me'ls vaig menjant a poc a poc i em refresquen i se'm posen bé. Rebo un watsap: «com estàs?». Com estic? No me n'havia adonat i estic més bé. La migranya ha anat marxant sense fer soroll. Comença el dia i tot està bé.
