El Tour de França

13.07.2016 | 00:00

«El nostre Coppi considerava el futbol un esport ordinari, lluny de l'estètica del ciclista elegant muntat damunt la bicicleta pedalant segur i valent»

o sóc pas una persona gaire aficionada als esports, ni en directe, ni de veure'ls a la pantalla del televisor. Tanmateix últimament he comprovat que miro més partits de futbol que abans, nogensmenys el ciclisme sempre m'ha atret força i l'explicació que em dono és perquè es realitza en un espai obert, en el paisatge natural o en els carrers de les ciutats.
M'he adonat que sovint presto més atenció no al que passa en la carrera sinó als pics nevats, a les valls frondoses i arbres dels boscos, a l'escarpat congost i a l'estreta carretera serpentejant per on llisquen ràpids els ciclistes, també em distreuen els castells, monuments o les vistes panoràmiques amb significat turístic que sempre recrea la televisió francesa que retransmet la volta a França.
El ciclisme deu ser dels pocs esports que es practica en llocs oberts, tots els altres emmarcats dins d'un gran edifici de nom estadi, i si un no té massa interès en el que passa en el camp de futbol, en la pista de tennis, no té cap lloc on despistar la vista. També l'esquí alpí s'escenifica en les vessants de les muntanyes, tanmateix els paratges del ciclisme són molt més contrastats que el que pot oferir l'esquí. En el meu poble destacaven dos homes apassionats pel ciclisme, a un li deien «en bicicletes» perquè feia boniques acrobàcies que ens fascinaven de petits tot pujant i baixant de la bicicleta; conduïa, capgirat, el manillar amb els peus i feia anar els pedals amb les mans alguna vegada es fotia de lloros i també l'aplaudíem tot pensant que feia el pallasso i que es tractava d'una pirueta circense; l'altre, més popular i exaltat, el coneixia tothom pel motiu, en «Coppi», ciclista cinc cops guanyador del Giro italià i dues victòries en el Tour (1949 i 1952).
A l'estiu en «Coppi» amb el tour embogia, s'enganxava al televisor i animava amb crits els corredors. Un any, uns amics el van portar a veure la pujada al Tourmalet. Va tornar exultant; era un plaer escoltar-lo durant el llarg hivern, una i altra vegada, relatava com s'enfilaren els ciclistes en dia de sol abrusador per les costerudes carreteres, situat al punt d'arribada, en acabar l'etapa els volia abraçar a tots; no li ho van permetre, tot i així va recollir algunes signatures de bons escaladors i en les mostrava cofoi.
El nostre Coppi considerava el futbol un esport ordinari, lluny de l'estètica del ciclista elegant muntat damunt la bicicleta pedalant segur i valent per arribar a tocar amb el dit el cel. Quan ens ho contava ho tenia tot escrit en la memòria i ho llegia literalment al peu de la lletra sense afegir-hi elements nous; no ens cansava escoltar-ho perquè posava tanta emoció a la crònica que és com si la visquéssim, com si fóssim amb ell en aquella etapa mítica.
Els estius acostumo a deixar-me portar per la volta ciclista francesa sense gaire interès pels ciclistes, tret de les escapades o quan entren a la meta, o en algun recorregut especial, com ho són els de muntanya o les contrarellotges. Veure'ls enfilar-se per les rostes costes dels Pirineus o dels Alps, uns amb un pedaleig fatigat, altres, lleuger, és un verdader plaer.
Conec els noms de grans ciclistes, Jacques Anquetil, en Guillermo Timoner, velocista en els velòdroms que corria inclinat, més ràpid que el vent, en Poulidor, l'etern «segon» perquè se sabia que estava condemnat acabar el tour en segona posició, l'escalador Bahamontes, en Gimondi, Eddy Merckx, que m'agradava molt i encara ara molts el consideren el millor ciclista de la història, en Miguel Indurain, l'alemany Ullrich, el divertit i imprevisible Pantani, i Lance Armstrong, que vivia a Girona i ho guanyava tot fins que es va saber que es dopava i li van treure tots els títols.
En Bahamontes un dia explicà que el seu entrenador català li omplia la cantimplora amb un potent cigaló que li permetia fer embranzides estratosfèrics que deixava a tots els ciclistes amb un pam de nas
Aquest llarg itinerari per les geografies franceses, excepcionalment alguna escapada a un país estranger, va començar a l'any 1903 i dura tres setmanes del mes de juliol. Només el va interrompre la Primera i Segona Guerra Mundial.
L'emissió del Tour després de dinar és una hora estupenda per fer la becaina perquè si bé hi ha estones emocionants: les escapades del grup d'algun ciclista o quan arriben al final d'etapa, d'altres són avorrides, per exemple, sempre que avancen plegats pedalant adormits en terreny pla.
Abans el periodista de la TV1, un sòmines, que transmetia el Tour afavoria la migdiada; un crític de cinema va fer una crònica titllant-lo d'ignorant, perquè no sabia aprofitar-se culturalment de l'espai, puix que cada etapa es realitza en un nou indret. Un locutor llest i informat per entretenir l'espectador quan la carrera s'encalma pot explicar coses interesants de gastronomia, folklore i costumisme, art i literatura, llocs per visitar o sobre personatges cèlebres de la zona. Li va dir ruc.
El periodista es va sentir molt ofès, al cap d'uns dies per demostrar que era erudit i llegit aprofitant que un ciclista va escapar-se del grup va dir «avui vol recuperar el temps perdut, igual que en Jean Paul Sartre en la seva novel·la La recerca del temps perdut»

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema