empoderant la gent

14.07.2016 | 00:00

«Consisteix a proporcionar a la gent menys afavorida per les circumstàncies un augment de jerarquia»

planeja la nova esquerra de Podem, aliada amb la vella de Julio Anguita, l'«empoderament» de la gent, encara que en realitat això ja ho havia proposat John Lennon fa quaranta anys en el seu Power to the People. El beatle es penediria posteriorment d'haver escrit la cançó; però és que tothom madura.
«Empoderar» i «implementar» són paraules d'ús habitual entre els polítics emergents que sonen una miqueta estranyes, potser perquè estan directament traduïdes de l'anglès. La idea del famós empoderament -empowerment- consisteix a proporcionar a la gent menys afavorida per les circumstàncies un augment de jerarquia que li permeti revertir la seva posició. O donar la volta a la truita, per dir-ho col·loquialment.
Volen, com Lennon, concedir poder al poble mitjançant l'assemblea, la consulta a les bases i, quan es posen fantàstics, la convocatòria d'un referèndum perquè la gent prengui les seves pròpies decisions. Després pot passar que els nous polítics es comportin com els de sempre i prenguin els seus acords en el politburó format pels quatre que surten a la tele. La realitat i els somnis tendeixen a entrar en conflicte, ja se sap.
Sigui com sigui, el referèndum -màxima expressió de l'empoderament- és una tècnica de consulta que ha anat perdent prestigi amb els anys. El rus Vladímir Putin, per exemple, va organitzar no fa gaire un referèndum exprés -vist i no vist- per convalidar l'annexió de Crimea a Rússia perpetrada prèviament per la força de les armes.
El mateix havia fet dècades enrere Adolf Hitler, quan va aconseguir que un 99,73 per cent dels austríacs votessin a favor de l'annexió del seu país pel III Reich. D'aquí el sant temor que la sola idea d'un referèndum produeix als actuals alemanys desnazificats. No és que la seva Constitució prohibeixi aquest tipus de consultes, naturalment; però els passa el mateix que als capellans pel que fa al pecat: que en principi no en són partidaris.
El mateix general Franco, la política «social» de pagues, pensions i assegurances mèdiques del qual reivindica -potser sense adonar-se'n- Podem, era un gran aficionat a les consultes populars. De fet, en va organitzar dues sobre la llei de la Successió a la Prefectura de l'Estat i la Llei Orgànica Fonamental que li sortia dels òrgans al dictador; a més d'una tercera, menys coneguda, sobre la independència de la colònia de Guinea Equatorial. En la qual els guineans van votar a favor, per cert; i des de llavors (any 1968) estan empoderats per tota mena de sàtrapes.
La fórmula en si no té per què ser dolenta, per descomptat. Els suïssos la practiquen gairebé diàriament per dilucidar assumptes de tanta força com l'obligatorietat de la mili, les vacances o l'oferta d'un sou per a tots sense necessitat de treballar. Però això només sembla funcionar en la Confederació Helvètica, país de gent extravagant que prefereix seguir carregant amb el fusell i la motxilla, rebutja l'augment de vacances i menysprea el cobrament d'una renda bàsica universal.
En els altres països, els referèndums els carrega el diable i els disparen els votants, com s'acaba de veure en el del Regne Unit, on el resultat no va convèncer ni tan sols els guanyadors. Potser caldria preguntar primer a la gent si vol que l'empoderin o prefereix delegar en els polítics electes el treball de prendre decisions. I que s'equivoquin ells.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema