El calendari cultural de Girona ens ha portat aquests dies una feliç coincidència per posar-hi atenció. Dos esdeveniments notables diferents en el seu gènere però vistos amb ulls gironins aporten noves estimacions del nostre patrimoni.

El primer és al Museu d'Art de Girona, l'exposició Santiago Rusiñol en terres gironines. El pintor va enaltir la percepció entristida d'aquella Girona pretèrita, invisible sota tanta heura que cobría tanta pedra, va veure una ciutat de quietud interior, tot pintant de mitja tarda en avall l'ambient històric d'una llarga melanconia. El poeta Juan Ramón Jiménez s'adreça a Rusiñol així: «Mira, maestro, este solitario paraje quieto y hondo, tan dulce de luz y de verdores como aquellos de paz, de ternura y de encaje que tu corazón soñara los colores.». L'escriptor Narcís-Jordi Aragó admira el quadre que Rusiñol va pintar al camí de Sant Daniel amb «els campanars retallats a contrallum que coronaven la muralla escrostonada» i conclou, en el títol, que és «El millor cartell de Girona». Santiago Rusiñol va posar Girona al mapa de l'època. I això es mereix una exposició magnífica i un llibre-catàleg meravellós, com ho ha realitzat el Museu d'Art de Girona, amb el seu propi estil.

El segon esdeveniment és Girona plató, a Casa Pastors. És una exposició de contingut retrospectiu/emotiu de crònica gironina propera en el temps. Es presenten les diverses ocasions en què les productores de cinema s'han mirat Girona com a plató natural irrepetible i han vingut a realitzar-hi les seves filmacions. Els mateixos gironins podem quedar francament sorpresos en veure que les filmacions han sigut tan nombroses, mig oblidades a la memòria. I d'aquell temps no recordo cap autoritat que perdés l'oremus per causa de tenir aquí, per exemple, Ava Gardner i James Masson, filmant Pandora l'any 1950. (Permeteu-me: sí que recordo un bon grup de fèmines que esperaven al carrer Nou l'arribada de Mario Cabré a l'hotel; era qüestió de tocar-li l'espatlla o tirar-li un petó de lluny. La salsa de la vida...) L'exposició omple de goig i revaloritza el nostre escenari urbà de pedra picada que, per quotidià, podríem transitar-hi distrets. Girona plató obre una lectura que els gironins hem d'assaborir. Cal destacar la naturalitat, el respecte i l'autenticitat que eren normes de les filmacions que s'havíen fet a Girona. Vull dir que quan filmaven El canto del gallo, Francisco Rabal baixava per les escales de Sant Martí i eren les vertaderes escales, amb aquell gloriós blanc i negre brillant per l'aigua de galleda que acabaven de tirar-hi; i quan Mònica Randall, a Mi general, despatxava al taulell de la farmàcia Ribas, la botiga apareixia amb el seu autèntic valor artístic i decoratiu. Aquelles maneres respectuoses de venir a filmar a la nostra ciutat posaven Girona al mapa. Un pretèrit.

Amb els anys i les noves tecnologies hem vist darrerament que si un guionista de cinema s'imagina un mar a la plaça de la catedral, cap problema, l'hi posen; i després poden col·locar set o vuit campanars a tall de disfressa del paisatge perquè a l'explosió violenta del final de temporada de la sèrie això serà més espectacular que no pas l'esmicolament de la massa humil campana Beneta.

A partir d'ara, alerta a les productores de cinema que vulguin treballar a Girona. S'ha d'iniciar una voluntat cívica de no permetre desfiguracions, al darrere dels negocis que no són nostres. Alerta, que no es col·loqués massa de pressa la catifa vermella de benvinguda a determinades activitats i al seu estil d'exercir-les. Girona ja surt al mapa, ja va sortint, i ha de sortir-hi per via natural, amb el seu rostre, per ella mateixa.