I A NERJA, EN CATALÀ

14.07.2016 | 00:00

aNerja, la recepcionista d'un hotel em va atendre en català. Sempre des d'Andalusia, de petita es va enamorar dels sons del català i el va aprendre pel seu compte, amb llibres i escoltant TV3 per internet. La noia de l'hotel no serà viral per les xarxes socials perquè aquesta nova Inquisició vol l'enfrontament i la denúncia indiscriminada. Ella sap, com molts altres, que emetre sons per la gargamella no és un acte polític. Es un acte de comunicació. Bilingüe des del minut zero, de petit acompanyava la meva àvia a Barcelona per fer gestions amb un funcionariat hostil, d'ulleres verdes i bigotet, que se'n reien dels meus esforços per traduir paraules tècniques al català, l'única llengua que ella entenia, la que sempre s'ha parlat en aquest país. Amb l'actitud de la recepcionista de Nerja creia tancada per sempre més les topades viscudes en un entorn on conviuen dues llengües, alhora que perviuen les estratègies per evitar el conflicte.
Pel camí he viscut escenes hilarants, com la d'un cambrer de Platja d'Aro que no volia atendre en català i amb la barra plena de clients protestant, quan em va tocar el torn vaig demanar «uno entrepano de pernilo e una birra» i pensant-se que parlava en italià, em va servir amb exquisida correcció. O dos marrecs que jugaven a estampar gots buits contra els focus d'un local nocturn, els vaig renyar i saltant com dos massais m'exigiren el canvi de llengua, per callar de cop quan vaig dir que si voleu us parlaré en castellà però us ho ben juro que no m'entendreu, acompanyant l'advertència amb la mirada de qui ha llegit Azorín, Leandro Fernández de MoratínGóngora, experiència que ells no van tenir. A l'altre extrem, un empresari gironí va enretirar un bon dia el bust de Franco que presidia el seu menjador amb el propòsit de parlar sempre més en castellà als desconeguts, perquè per ell el català havia de ser la llengua d'una elit. La paradoxa és que quan era franquista, el català era la seva única llengua de relació.
Els enrenous que hem viscut aquests darrers dies per incidents menors, com ara demanar un cafè amb llet en un vaixell o sacrificar en plaça pública un socorrista per venjança, ens els podríem haver estalviat. Tots hem anat a escola i se'ns suposa educació i sobretot mà esquerra per fer front a situacions amb les quals sempre ens anirem trobant. Així m'he trobat ajudant un cambrer xinès a entendre una comanda i esdevenir en el seu professor de català o que en un hotel de Nerja interactuï amb una dona ben trempada que mai més no oblidaré.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema