Política amb majúscules

14.07.2016 | 00:00

«Després de dues eleccions generals en sis mesos, comprovem la dificultat que es produeix en l'arc parlamentari espanyol a l'hora de negociar les diferències»

la política va néixer a Grècia com un camí per resoldre les diferències. Sense discrepàncies no existiria la política, com tampoc ens hi referiríem sense la voluntat ferma de resoldre aquestes discrepàncies. Per als antics grecs, el característic de la democràcia era la capacitat de buscar solucions als conflictes basades en la persuasió. El món anterior a la democràcia, ancorat en les identitats fortes dels diferents clans i tribus, era un lloc pròpiament apolític. L'autoritat emanava de cap a peus, les lleis eren sagrades i les discrepàncies molt escasses. Per parlar en llenguatge actual, diríem que a la tribu només hi ha un discurs cultural. En canvi, quan les ciutats gregues, els clans i les famílies van decidir començar a col·laborar i a coordinar-se, el xoc de les diferències es va fer evident i va sorgir la necessitat de la política com un remei per solucionar el desencontre. El dret local va haver de pactar amb altres drets locals; els déus rivals van haver de reconciliar-se; les picabaralles es van haver de debatre a l'àgora. Per al filòsof anglès Michael Oakeshott, la principal característica de la democràcia grega era que la política constituïa el camp de la persuasió i no el de la força ni el de la imposició. I van ser ells, els grecs, els que van inventar la política, davant de les formulacions habituals en l'època, ja fossin les monarquies absolutes, les tiranies o les oligarquies. Va durar poc i Oakeshott es planteja què hauria passat si la democràcia a Grècia s'hagués allargat un segle més. Hauria canviat el signe de la Història europea? Es tracta d'una pregunta sense resposta.
Després de Grècia, el segon gran experiment democràtic és el que va portar la Il·lustració, sobretot als Estats Units: separació de poders, cens universal, parlamentarisme. Els Pares Fundadors dels EUA van estudiar amb molt deteniment els autors clàssics, buscant fugir dels riscos de la demagògia i el populisme. La lliçó grega -que els propis grecs mai van negar- és que la democràcia es construeix sobre un equilibri molt inestable, que cal saber preservar amb cura. Diríem que les fases infeccioses resulten habituals i cal reconèixer-les per tractar-les.
L'absència de tradició democràtica dificulta aquesta tasca a Espanya. Després de dos eleccions generals en sis mesos, comprovem la dificultat que es dóna en l'arc parlamentari espanyol a l'hora de negociar les diferències. Rajoy segueix a l'espera que les contradiccions internes dels altres partits juguin a favor seu. La postura del PSOE es resumeix en un No a tot, tot i que d'acord amb una recent enquesta a El País, una majoria dels seus votants es mostraria disposada a abstenir-se a canvi de reformes. Ciutadans, per la seva banda, prossegueix en la indefinició, una postura que, em temo, els pot acabar deixant en la irrellevància. I mentrestant als votants se'ls convoca una vegada i una altra per resoldre els problemes que els correspon solucionar als partits. L'eix de la política és la negociació de les discrepàncies «ens ensenyen Oakeshott i els grecs», no l'enroc estèril ni la contínua apel·lació als votants. Manejar les diferències, buscar punts de consens, negociar acords, signar aliances, governar per a tothom.
I això és el que no fem a Espanya, ni tan sols quan, com passa ara, vivim immersos en unes circumstàncies històricament complexes. Sense política no hi haurà govern i fins i tot, si hi ha govern, aquest seria feble i d'escàs recorregut. Servituds del final del bipartidisme, la necessitat de comptar amb un Parlament eficient s'ha tornat més peremptòria que mai. El contrari seria obrir-li espai als diferents ramals del populisme i seguir perdent legislatures a favor de descrèdit de la política. Es tracta d'un perill evident: si la política es converteix en un problema, per què confiar-hi? I si el Parlament ja no realitza la seva feina, quina utilitat té?
Deshidratar el bon funcionament de la democràcia pot donar resultat a curt termini, però a la llarga resulta nefast. Es ressent tota l'estructura de la societat civil i de la ciutadania. Els enrocs partidistes poden tenir algun tipus d'utilitat tàctica, però acaben fent mal al múscul moral dels pobles. Jo no sé si al final a Espanya aconseguirem signar una gran coalició, una petita coalició o haurem de convocar noves eleccions. Però del que no hi ha dubte és que necessitem que torni la política. Política, diguem, amb majúscules.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema