Cartes

15.07.2016 | 00:00

Si tingués 30 anys, marxariaÉ
joan enric carreras mercader. bellcaire d'empordà
«Si tingués 30 anys marxaria...» aquestes paraules me les va dir fa uns dies un bon amic, alcalde de poble, persona amb iniciatives, empresari, catalanista, etc. i la veritat és que fa certa angoixa quan veus una persona que està acostumada a lluitar diariament i ara comença a baixar els braços.
Què ha passat al nostre país de gent lluitadora perquè tirin la tovallola? Crec sincerament que els nous temps han arribat molt aviat a una generació que fa poc lluitar era el més normal, uns nous temps on el 50% viu de manera precària, voltats d'una joventut totalment diferent a la que vam viure els qui avui tenim més de 60 anys, on una milionéssima part segueix pensant que per triunfar cal fer. Vivim en la precarietat d'unes pensions ridicules alimentades per unes cotitzacions també ridicules atès els ridículs sous dels pocs que poden treballar, el cercle s'ha trencat, els qui haurien de «tirar del carro» son els joves de 20 a 30 anys, i la majoria d'ells son els NINI, on la seva màxima prioritat és portar a la butxaca el més modern dels telèfons mòbils, pagat pels pares naturalment, i una altra part de joves de més de 40 anys que el món del treball els ha fet creure que «són massa grans» sense deixar de pensar els qui a partir dels 50 ja no treballaran mai més, i fent feines en negre i cobrant subvencions de 400 euros aniran sumant anys precaris.
Conec una senyora andalusa que fa 40 anys que viu aquí i ara s'ha empadronat al seu poble nadiu per poder cobrar «les peonades». Són aquestes les iniciatives que el nostre país necessita? La de la picaresca?
Crec que des que ser empresari és ser «el dolent de la colla» cada dia les coses anirant pitjor, perquè els polítics només miren de «fotre la mà a la caixa» i els qui busquen feina només volen ser funcionaris.

Sense renúncia hi ha més inquisitiu

JOAN JANOHER I SADURNÍ. FORALLAC
La situació del Govern espa?nyol no convida pas a l'optimisme, més aviat en diríem un nou fracàs. La postura del Senyor Rajoy en voler continuar com a cap visible del govern els portarà a una nova convocatòria electoral. No té cap sentit la inamovible situació de voler mantenir el seu estatus com a president. La pretensió resulta fins i tot ridícula, si tenim en compte fins a on ha arribat el desencís com el consentiment corrupte del seu partit. Això bé mereix una dimissió.
S'equivoquen i molt en pretendre fer coalició amb altres partits, que amb l'actitud manifesta i coneguda no en vulguin saber res de les noves propostes. La sensatesa dels partits en no facilitar la seva investidura hauria de ser clau per canviar de rumb i donar pas a altres formacions, amb el coneixement pràctic de renovar la tan mancada democràcia, i entrar en acceptar la vitalitat precisa d'iniciar uns nous comicis de govern, defugint de l'ombra franquista actual.
És una qüestió pragmàtica, relegant un procés ja cansat, una nova joventut amb altres conceptes de convivència i més europeus. S'adaptaria a la normalització dels drets que pertanyen als pobles.
Aquesta és l'única via de transformació escaient a la realitat del moment. Només la renúncia i canvi vital d'imatge s'aconseguiria forjant un nou estat, amb més garanties de governabilitat. Evitant de caure en el protagonisme d'exigències, i poder actualitzar la caduca constitució.

Jaume Miravitlles
Francesc A. Picas. LA JONQUERA
Jaume Miravitlles, figuerenc, en els anys de la guerra de 1936 era comissari de Propaganda de la Generalitat. Una de les seves funcions polítiques era rebre els voluntaris dels partits socialista i comunista que venien d'Europa, i organitzar-los i incorporar-los a l'exèrcit republicà.
A una de les expedicions de voluntaris, Miravitlles planificà una excursió a Montserrat. Eren els anys de la persecució religiosa. El temple era tancat al culte, vint monjos havien estat assassinats, el pare Abat fugitiu a Roma, i la Moreneta amagada entre pedres.
Els voluntaris marxistes, acompanyats de Miravitlles, entraren armats i en formació a la basílica, amb el puny aixecat i cantant la Internacional Comunista, fins a l'altar major.
Quina vergonya per Catalunya. El temple marià montserratí profanat amb escarni.

Síria, la pau és possible!

M. Àngels Pagès Calvet. Ventalló
És ben interessant la campanya sota el lema «Síria, la pau és possible», que ha posat en marxa Caritas Internationalis i que ha de durar tot aquest 2016, per posar fi a més de cinc anys de guerra d'un poble que no es mereix un patiment tan terrible. Les dades són esfereïdores, més de 300.000 morts, quatre milions de refugiats, vuit milions de desplaçats... i la vergonya d'una comunitat internacional incapaç de frenar el conflicte. La solució militar ja s'ha vist que no és possible, només hi ha una solució política, crear un govern d'unitat nacional amb la col·laboració de les diferents comunitats religioses i ètniques. Per això, la campanya vol demanar a tots els governs nacionals i organismes internacionals a recolzar les negociacions de pau en que totes les parts s'uneixin per trobar una solució pacifista i poder oferir a tots els sirians, dins i fora del país, dignitat i esperança. I sobretot, poder fer arribar l'ajut humanitari a totes les persones afectades.
El papa Francesc ha volgut donar-hi suport a traves d'un vídeo-missatge difós des de Roma. Insisteix rotundament que la pau a Síria és possible i que la violència només causa noves ferides. Fa una dura crítica als països que parlen de pau i segueixen subministrant armes als combatents. Certament no es pot entendre, gent que sofreix per no tenir cobertes les necessitats bàsiques i per altra banda gastant una quantitat increïble en armament.
També ha fet una crida a tothom a col·laborar en la campanya de caire mundial, a vèncer la indiferència davant el dolor, a resar per l'estimada Síria i a treballar a favor de la pau.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema