Incomprensiblement, Barack Obama segueix caient malament a una gran part de la nostra esquerra. Per què? Això és un misteri. I ho dic perquè aquesta mateixa esquerra que el menysprea ha copiat descaradament les seves campanyes electorals i s'ha apropiat dels seus lemes -el «Yes we can» és el «Sí, es pot» de Podem-, igual que ha copiat els seus mítings concebuts com un concert de rock, només que Bruce Springsteen tocava per a Obama mentre que aquí es cantaven els himnes soporífers de Lluís Llach i dels xilens Quilapayún. I a sobre no hi ha hagut en molts anys un polític tan cool i tan educat, algú dotat d'una dialèctica impecable i que a sobre no presumia mai de les seves tèbies creences religioses, més aviat agnòstiques o lleument deistes, cosa molt estranya en l'Amèrica actual colonitzada per les sectes religioses.
I més encara, Obama escriu molt bé -només cal veure el seu llibre de memòries Els somis del meu pare- i a sobre és un excel·lent crític literari. A internet es pot llegir el seu col·loqui -el seu llarg col·loqui- amb la novel·lista Marylinne Robinson, una de les més grans escriptores actuals. Robinson escriu sobre les petites ciutats de l'Oest i sobre els predicadors presbiterians que han passat tota la seva vida allà, i Obama coneix molt bé aquest món perquè els seus avis blancs el van criar algun temps en una granja de Kansas. Però el sorprenent és la intel·ligència analítica que demostren els comentaris d'Obama sobre les novel·les de Robinson. Molt pocs polítics actuals -si és que n'hi ha algun- podrien arribar-li a la sola de les sabates.
No obstant això, Obama no només coneix bé les poblacions perdudes en els camps de blat de moro de Kansas, amb les seves esglésies i les seves sitges i el seu oceànic avorriment de cotxes que passen per la carretera interestatal. El portentós és que també coneix molt bé molts altres llocs del món que no tenen res a veure amb el Mitjà Oest americà. Perquè coneix bé Hawaii, on va néixer, i Indonèsia, on es va educar quan era una criatura i la seva mare vivia amb un empresari indonesi -de nom Soetoro. I al mateix temps coneix bé les zones cultes i urbanes del seu país -Chicago i Nova York i Los Angeles-, però també els barris baixos d'aquestes mateixes ciutats, on va treballar en projectes educatius per a xavals problemàtics. I per si fos poc, també coneix els mitjans universitaris d'elit, com Harvard, igual que coneix el remot llogaret africà on va néixer el seu pare, aquest home intel·ligent i autodestructiu que un dia el va abandonar i al que tan sols va tornar a veure un cop més en la seva vida. Si hi ha un habitant del món que pugui presumir de ser un ciutadà global, si hi ha algú que pugui sentir-se com a casa en tres dels cinc continents, aquesta persona és Barack Obama.
I si és així, per què cau malament? És cert que no ha aconseguit moltes coses que es va proposar, i que no ha aconseguit limitar la venda indiscriminada d'armes ni ha pogut introduir com ell volia el seu model sanitari inspirat en la seguretat social europea. Però ha aconseguit aprovar les lleis de matrimoni homosexual a gairebé tots els estats del seu país -cosa inaudita tenint en compte el pes dels fanàtics religiosos-, i també va aconseguir salvar Amèrica de la fallida en aquell any terrible -2008- en què semblava que tot el sistema bancari nord-americà anés a enfonsar-se. Potser sembli molt poc, però en realitat és moltíssim més del que han aconseguit la majoria de polítics que han ocupat el poder.
La nit de la seva reelecció, el novembre del 2012, vaig estar fent una volta per la petita ciutat de Carlisle, al centre de Pennsilvània. Feia un fred terrible i no hi havia ningú al carrer, però quan vaig passar pel local dels demòcrates -que estava al costat de les oficines de correus i davant de l'única cabina telefònica que quedava a la ciutat-, vaig veure llums enceses i vaig sentir música. Com que coneixia algun dels membres del comitè, vaig entrar al local. Vaig veure el senyor dels billars, i el carter, i un veterà de guerra (negre) que de vegades comprava al Walmart, i un home que una vegada em vaig trobar fumant d'amagat al carrer, com si fos un exhibicionista o rondaire. Vam beure cervesa en gotets de plàstic i vam brindar per Obama, i quan la televisió va començar a donar les notícies que anava guanyant, vam tornar a brindar i vam tornar a beure. I ara que Obama ha vingut al nostre país, m'agradaria donar-li les gràcies per tot el que ha fet en aquests anys.
